Crisi de les pensions: un debat segrestat

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol Encara que no està damunt de la taula, cal establir un debat, una reflexió pública, sobre el…

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

Encara que no està damunt de la taula, cal establir un debat, una reflexió pública, sobre els fonaments reals del nostre sistema de pensions, el com s’ha vingut finançant en la pràctica i les conseqüències que té sobre el funcionament global de l’economia i les actituds personals.

Aquest debat hauria de ser central perquè incideix en pràcticament tots els camps de la vida col·lectiva, però és un debat segrestat perquè els partits segueixen tractant com a menors d’edat als ciutadans, i en bona mesura tenen raó perquè fins ara les exigències en aquest pla concret han estat mínimes. Hi ha mobilitzacions en relació a molts temes, debats, crítiques, però si es fixen veuran que de l’agenda social les pensions estan absents. És més, aquells que poden tenir en una mesura superior els menors ingressos, els treballadors, els que depenen de l’IRPF, tenen els seus representants absolutament absents del tema. Per exemple, la posició de Comissions Obreres o d’UGT també en aquesta qüestió és de jutjat de guàrdia. Està pendent d’escriure les destrosses socials contraris al gruix de la societat i dels treballadors que les actituds tàctiques i ideològiques d’aquests dos sindicats han implicat al llarg dels últims anys. El que va ser un excel·lent servei durant el franquisme per part de Comissions i durant la transició per part de les dues organitzacions fa temps que s’ha degradat.

Però, tornem a la qüestió. Les pensions de repartiment es basen, com és ben sabut, en què pràcticament tot és circulant, és a dir, les cotitzacions que paguen els actuals cotitzadors serveixen per finançar els actuals jubilats. Ningú amb la seva pensió està constituint un fons. Quan la relació entre el que paguen els treballadors i el que es paga per pensions és positiva ha donat per formar una reserva que tenia en el seu moment màxim una capacitat de previsió de sis mesos. Quan aquella circumstància no es produeix s’inicia el dèficit, que és la situació en què estem actualment. Però abans que això cal advertir que la característica més remarcable d’aquest tipus de sistema públic de pensions rau en la seva capacitat redistributiva. Es prima el que haurien de rebre els jubilats de salaris inferiors i es limita el que poden percebre els que tenen millors ingressos. Però això en els últims anys, ja són bastants, ha portat a un excés immoderat perquè s’ha buscat l’equilibri conjuntural a base de retallar tot increment de les rendes mitjanes i superiors per poder finançar els augments de sota. D’aquesta manera, qui rep la garrotada més forta quan es jubila és aquell que guanyava entre 2.500 i 4.000 euros al mes, perquè en molts casos veurà reduïda la seva renda a la meitat. I perquè ningú s’equivoqui subratllem que aquests no són "els rics", perquè els que mereixen aquest qualificatiu no cotitzen a través de l’IRPF i es munten els seus propis plans personals de pensions al marge, plans, diguem de pas, que són de capitalització.

Per tant, hi ha un aspecte positiu com a factor social a la pensió: dóna seguretat a la vellesa i aconsegueix que les rendes inferiors mantinguin nivells alts, però la forma concreta com ha acabat fent Espanya ha castigant també aquí a les classes mitjanes i dins d’elles d’una manera aclaparadora als que tenen fills, perquè la despesa que aquests comporten impedeix o limita la realització d’un pla individual de pensions. En altres paraules, l’actual sistema espanyol el que fa és desincentivar els fills, perquè el gran negoci està en jubilar sense ells, esperant que l’Estat et pagui. Naturalment, aquesta és una visió carrinclona i material, però vista la taxa de natalitat, potser seria prudent pensar que per materialista que sigui hi ha força gent que s’ha apuntat al carro.

Una característica del fons de repartiment és que l’estoc de capital que es genera és petit. Primer, perquè es gasta contínuament. El que s’ingressa, ja ho hem dit, serveix per pagar les pensions. I, segon, perquè quan s’han produït estalvis aquests representen realment una suma molt discret en relació al flux global de diners i més en el cas d’Espanya ha estat gestionat molt malament per part de l’Estat. Ha acabat servint per finançar la pròpia deute, amb la qual cosa s’ha produït un enllaç almenys en teoria una mica perillós. Però, fins i tot encara que no ho fos, el que cal lamentar és que no hi ha una informació clara, continuada, als ciutadans, de quina és la rendibilitat amb què l’Estat ha gestionat aquests diners de tots.

A la capitalització, la qüestió és diferent. Els diners que un aporta serveix per formar un fons personal que raonablement gestionat ha de venir a representar una quantitat important de diners. Naturalment, aquest tipus de pensions no és redistributiu. Els que ingressen més tindran millors condicions i les famílies amb fills segueixen patint el mateix handicap. S’elimina, això sí, d’altra banda, l’excessiva laminació sobre les rendes mitjanes i baixes, que en el cas d’Espanya s’ha produït, però en contrapartida els salaris inferiors tindrien una pensió molt petita. Naturalment, això seria corregible a través dels pressupostos generals de l’Estat, de manera que una part dels impostos pogués dedicar-se a garantir a tothom una pensió mínima. Aquesta podria ser potser una bona solució. Un altre avantatge d’aquest model és que es generen fons d’inversió molt importants. Vindria a ser com el petroli dels noruecs o dels Emirats Àrabs, que els ha permès dur a terme grans i satisfactòries inversions. Seria un motor indiscutible d’inversió i de riquesa si estigués ben gestionat, i aquest seria el punt crucial. En qualsevol cas, sumant defectes i inconvenients, el problema principal radica que fins i tot encara que semblés més clar un sistema de capitalització, el trànsit de l’actual al nou tindria un cost important que mereixeria un estudi i càlcul més detallat i objectiu dels que s’han produït fins ara.

En qualsevol cas, hi ha prou elements, interrogants, avantatges i inconvenients perquè el debat es produeixi obertament a la plaça pública.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>