La crisi de les institucions: Espanya, un Estat degradat.

La satisfacció de Rajoy en les seves intervencions al Congrés del PP, la seva interpretació de la solidesa i seguretat que viu Espanya sota el seu govern, xoca amb una realitat més profunda, que el carrer sí que adverteix, i de la qual Podem o l’independentisme català són símptomes espectaculars, però ni molt menys els únics. Es tracta de la crisi de les institucions.  Ara mateix, el cas de Bankia ens mostra com de profunda i aguda és la inculpació de Rato ja assenyalava molt en aquesta direcció, però ara les imputacions de l’expresident del Banc d’Espanya, Fernández Ordóñez, i la de Segura, president d’un organisme regulador vital, la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), apunta al cor mateix de l’Estat. No és per a menys. Els responsables del bon funcionament de la banca i de la borsa, les dues institucions centrals de la canalització i salvaguarda de l’estalvi i la inversió espanyola, encausats per un gran escàndol financer. No és la primera vegada. Durant el període de Felipe González va haver-hi més que sobrats casos de crisi institucional que el van portar a la seva derrota política. Es tracta, per tant, d’alguna cosa que està en el sistema i no una anomalia ocasional.

El succeït amb Bankia té com a principal responsable polític a Rodríguez Zapatero, però això no excusa a tots els que amb caràcter secundari van intervenir en el procés; el més destacat el PP, però també, en menor mesura, CC. OO. i UGT.

Existeix un entramat d’interessos públic – privat – polític – empresarial, que corroeix tot l’estat i que afecta a la cohesió social, la confiança política i l’eficiència econòmica. Espanya estaria dins del marc de l’última anàlisi que el Banc Mundial ha realitzat en Informe sobre el Desenvolupament Mundial (la governança i les lleis), que posa en relleu com el desenvolupament es veu afectat quan determinades elits controlen les institucions per utilitzar-les en benefici dels seus interessos. Es produeix llavors la captura del bé comú transformat en guany de particulars, el clientelisme, les elits extractives, que viuen, no de la seva eficiència, sinó de la seva posició dins del sistema per aprofitar-se en benefici propi i en perjudici de la gran majoria. És un règim polític que practica la inversió del bé comú. En aquestes condicions, és fàcil el radicalisme polític contra aquestes minories -i de pas, contra moltes més coses- de Podem, o l’atribució a l’estat de tots els mals, de l’independentisme del “Procés” català. Són els símptomes de la malaltia de l’Estat que és necessari afrontar.

La prudència que addueix Rajoy no és tal, perquè aquesta virtut no significa no fer res, confondre’s amb el paisatge, llançar-se a la piscina i sortir sec o esperar que amaini. Res d’això. Prudent és aquell que posseeix la virtut de triar el millor camí per aconseguir la fi proposada. I en el cas del govern, aquest només pot ser necessàriament el bé comú d’Espanya. En aquestes condicions, Rajoy és un personatge imprudent fins a la temeritat. Clar que, si la fi és simplement durar en el poder, és a dir, el seu bé particular, llavors és possible que el que fa i diu sigui l’adequat, perquè després de mi, el Diluvi.

Hazte socio

También te puede gustar

One comment

  1. 1

    Em sembla un analisi força encertat pel que fa a la situacio de les institucions a la societat espanyola. Quan qalifica l’actuacio de Rajoi pero, diria que carrega bastant la ma, i no te en compte les circumstancies en les que l’actual President del govern s’ha vist obligay a governar. Crec que poca gent posara en dubte la independencia de la justicia, tampoc ens en recordem de que Espanya podia havet estat intervinguda pel Banc Europeu, etc

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>