Cristians, som l’ànima del món (I)

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol Jean Monet afirmava que l’acte humà per excel·lència era el de la unió. Sabia e…

Forum Libertas

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

Jean Monet afirmava que l’acte humà per excel·lència era el de la unió. Sabia el que es deia perquè ell fou un dels pares fundadors, junt amb Adenauer, De Gasperi i Schuman, de la reconstrucció i unitat europea que posava fi a segles de guerres i destruccions. Ells foren la clau de volta d’un dels més grans renaixements d’Europa, en la pau, la convivència, i el benestar, un renaixement avui malmès i en risc, perquè l’esperit inicial ha estat devorat pel materialisme de vol gallinaci.

Fa ja alguns mesos varem començar a trobar-nos les cinc persones que avui us convocàvem: en Carbonell, Cullell, López Camps, Torralba i jo mateix, convençuts de que era necessari treballar a fi de que la nostra Església catalana guanyés en unió, en capacitat de diàleg intern, d’entesa i de treball compartit. Convençuts de que, per assolir-ho, només calia situar en primer pla el sentit de pertinença a l’Església i anteposar el que ens uneix, que és molt més que el que ens separa. Com a treball visible ens vàrem proposar dur a terme l’elaboració d’uns escrits, tres fins ara, que La Vanguardia per mitjà d’en Enric Juliana té la gentilesa de publicar-nos. I ens va semblar que també seria bo fer-nos presents els cinc, i oferir els nostres diversos punts de vista des de la vocació d’unió en allò fonamental.

Avui, en el vertigen de la crisi que tot ho ha malmès destruint l’esperança, és vital romandre units, és decisiu. És en aquest punt on ens juguem la capacitat d’afrontar l’adversitat i superar-la. Aquesta unió en allò que ens és essencial ens cal en una doble vesant: la secular i la que afecta a la nostra fe en Jesucrist mort i ressuscitat, una fe viscuda en el sentit de pertinença a l’Església.

És aquesta segona dimensió, la de la unió entre catòlics, a la que em vull referir. I començo dient que en els temps seculars actuals, els de la cultura de la desvinculació, els de l’absència de compromisos i entregues fermes, de per vida, l’Església, que viu en el món malgrat no pertànyer a ell, pateix d’aquesta contaminació cultural i moral que fa més difícil encara la unió, necessària i urgent en benefici de la pròpia Església, i també de tota la societat donat què la confiança i l’esperança depenen d’ella.

Per aconseguir aquesta unió hem d’esmenar la nostra pèrdua de virtuts. Si postulem el diàleg amb els no creients, el diàleg interreligiós, el diàleg amb els altres cristians, no és una contradicció que escandalitza la incapacitat per dialogar entre els qui ens professem catòlics? No podem dialogar entre nosaltres, escoltar-nos, acollir-nos? Estem tan plens de nosaltres mateixos que no queda espai pel germà, que és l’altre, perquè no és igual que jo, no té la mateixa història, experiència, sensibilitat? I si no hi ha espai pel germà, com podem pensar que deixem espai pel Déu que obra en nosaltres?

La unió pels membres de l’Església no es una vocació sinó un deure, ja què l’essència del cristianisme és l’amor i ell és la forma més elevada de vinculació, d’unió. “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns els altres”, “tal com jo us he estimat, estimeu-vos vosaltres”. Això ens mana Jesucrist a qui ens declarem deixebles. “Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà que sou deixebles meus”. Amb la ma al cor, sota aquest criteri, els membres de l’Església catalana ens podem reconèixer com a deixebles de Jesucrist? L’amor que ens professem és el nostre signe visible davant el món?

Cal superar les nostres diferències, la fragmentació, estimant-nos, reunint-nos en torn a l’Eucaristia i el seu significat. Perquè partir el pa i compartir la seva menja no és un acte individual, és l’expressió màxima de vida en comunitat que cal refer. I també en l’ordre de la pràctica ens pot servir una dita castellana ben coneguda: “El roce hace el cariño”. Si ens acostem, si fomentem treballs compartits, si situem en un primer pla allò que ens uneix; si ens escoltem i esforcem en posar-nos en el lloc de l’altre, ho aconseguirem, construirem la unió.

La nostra vida, la nostra pràctica, ha de ser coherent i conseqüent amb l’afirmació que som el Poble de Déu forjat en la nova Aliança en Jesucrist. L’Església ha de fomentar ser escola i casa de comunió (Novo milenio ineunte nº 43) reteixint els vincles eclesials entre les famílies, parròquies, escoles i moviments per viure intensament l’amor de Deu. L’Església, és a dir també tots i cadascun de nosaltres, ha de recuperar la seva capacitat educadora de la fe i de les virtuts per oferir-les a tot el poble. En el nostre segon document fèiem referència a la importància de les virtuts en la societat. Però per a dur a terme bé aquesta tasca necessitem una més gran unió, portadora de confiança, i l’esperança, allò que avui tots més necessitem.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar