Crònica d’una mort anticipada

Es tracta d’una mort col·lectiva, demogràfica. Segons informa avui ForumLibertas (VER ENLACE), d’acord amb l’estudi realitzat per l’INE,…

Forum Libertas

Es tracta d’una mort col·lectiva, demogràfica. Segons informa avui ForumLibertas (VER ENLACE), d’acord amb l’estudi realitzat per l’INE, Espanya s’encamina ràpidament a una mort demogràfica anticipada.

El més gran, el més perillós problema que té el futur d’Espanya no radica en ETA, ni en les autonomies, ni en el terrorisme islàmic, sinó en la seva brutal falta de natalitat i l’envelliment progressiu de la seva població. Això no és cap novetat. Ja se sap des de fa temps perquè la demografia és un procés raonablement previsible a llarg termini. El que impacta ara sobre la nostra agenda política és que allò que havia d’evidenciar-se amb força a partir dels anys 20 d’aquest segle s’anticipa i començarà pràcticament ara mateix, en aquesta dècada que està a punt de començar.
La immigració emmascarava tènuement el problema. Dic tènuement perquè molt cec s’havia d’estar perquè una anàlisi quantitativa no revelés que a mitjan i llarg termini el país no podia comptar amb la gent de fora per a resoldre la seva incapacitat demogràfica. Una societat de més de 40 milions d’habitants amb entre 1,2 i 1,4 fills per dona en edat fèrtil, requereix tal volum de població immigrant per a equilibrar-se que senzillament resulta inviable.

Ara el camuflament s’acaba. L’aguda crisi que patim reduirà substancialment la immigració. Ho farà encara més del que preveu l’escenari de l’INE per una raó lògica: les dades que l’Institut va manejar eren bones en el seu moment però han quedat desbordades per la veloç caiguda de l’economia espanyola.

En aquest context hem de situar l’avortament, perquè ja és un dels factors que més redueix la població. Significa ja un de cada cinc naixements i en la dècada que comença arribarà a ser un de cada tres. És una sagnia demolidora. Els seus efectes són indiscutiblement nocius, per al qui ha de néixer per descomptat, per a la dona també, però ara em refereixo a les seves conseqüències per al conjunt de la societat, com vaig tenir ocasió de manifestar en la subcomissió del Congrés dels Diputats.

L’avortament castiga el creixement econòmic d’una societat que ha començat a empobrir-se a passos accelerats, i accentua el desequilibri del Sistema Públic de Pensions, que també en la pròxima dècada entrarà en fallida, com explico, com vostès saben, en el meu últim llibre La Fi del Benestar.

En un país normal, aquests fets haurien de conduir al desenvolupament de polítiques que restringissin l’avortament. Aquí s’opta pel camí contrari. Tot fenomen social obeeix de la mateixa manera, lleis més permissives ho fomenten, les més restrictives ho limiten. Però, a Espanya no és així. No solament es vol fer una llei de terminis sinó que a més es vol fomentar l’avortament de les menors de 18 anys. Qui primer ha alçat el dit és Catalunya, però ho ha fet sabent que la futura llei espanyola ho contemplarà, perquè aquesta és l’única forma que una autonomia pugui introduir novetats d’aquest tipus en aquesta matèria concreta.
Hazte socio

También te puede gustar