De cadàvers i avortaments

El recent enfonsament d’un pesquer a les costes de Galícia i la desaparició de sis dels seus tripulants, o les molt més espectacu…

El recent enfonsament d’un pesquer a les costes de Galícia i la desaparició de sis dels seus tripulants, o les molt més espectaculars operacions de busseig per trobar els cadàvers de la catàstrofe del Costa Concordia conviden a una reflexió. Igual que ho fa, en un pla diferent, el tractament regulat de les restes humanes -no diguem ja d’un cadàver- o en un altre ordre la profanació de tombes. Per què els morts en accidents que disposen d’òrgans utilitzables no passen automàticament al servei de trasplantaments i es necessita d’una autorització específica dels familiars, o la voluntat prèviament formalitzada del mort? Si són cadàvers, matèria sense vida, per què gastar diners i posar en risc la vida de persones per recuperar-los?, per què no tractar les restes humanes com un residu hospitalari més?, per què la profanació de tombes té sanció penal i rebuig social?, per què no es pot donar un cor a algú que ho necessita i està en risc de morir sense autorització dels interessats?, per què vol un cor un mort? I, finalment, què tenen en comú tots aquests interrogants?

La resposta és la dignitat inviolable de l’ésser humà, que és tan important que produeix efectes després de morts, quan el cos és simple matèria. Res de tot això és qüestionat, però, sent així, es produeix una contradicció inassimilable, brutal: es concedeix a una vida humana que no existeix més protecció, cura i respecte que a un ésser humà engendrat. Aquest no val res per als defensors de l’avortament, la mare pot disposar d’ell al seu criteri, i més de cent mil ho fan cada any. És més digne de protecció i sacrifici un cadàver que un ésser humà que viu i serà persona? Ens esforcem amb els cadàvers per la seva dignitat passada com a éssers humans, i el fetus que és present i futur no té cap dignitat?

Aquest és un gran sin sentit més, una contradicció radical de l’avortament perquè afecta la naturalesa del que és humà i a la seva cultura instrumental i utilitarista. Però una societat no pot viure tan desorientada sense pagar un elevat cost per això. Una societat que només sap honrar els seus morts i menysprea als seus fills és una societat sense vida. És la nostra societat desvinculada.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>