De l’èxit i dels provocadors

Sense haver arribat al seu punt àlgid, la JMJ és ja un èxit extraordinari; en primer lloc, per als centenars de milers d’assisten…

Forum Libertas

Sense haver arribat al seu punt àlgid, la JMJ és ja un èxit extraordinari; en primer lloc, per als centenars de milers d’assistents que estan rebent una dosi massiva de vitamines. Tanta gent jove, tan alegre i alhora fortament unida per la seva fe, comporta una experiència de comunió mundial de molts megawatts de potència. Un sens fi d’ells tornaran canviats a casa, convençuts d’una trucada gran a transformar el món, començant pel més immediat.

Èxit a ulls dels que no assisteixen però viuen a Madrid, on les restriccions de trànsit ofereixen la contrapartida d’una marea mai vista de joves que s’animen des de dins, sense necessitat de drogues ni “botellón”, joves a qui el gran nombre no els transforma en una massa violenta.

Tot gran esdeveniment comporta limitacions, més penoses com més allunyat es troba el cor del que es celebra, però fins i tot en aquest cas la gran trobada significa una injecció de diners sobretot per a la capital, però també per a les poblacions que han rebut pelegrins. El president de la Federació Espanyola d’Agències de Viatge, Rafael Gallego, calcula que seran 180 milions en ingressos directes entre els dies 16 al 21. En realitat, la xifra serà més gran perquè abans d’aquell primer dia, i almenys des del 12, ja havia nombrosos contingents de joves en altres punts d’Espanya, com els 50.000 de Barcelona. Si s’aplica la valoració de la Federació de 30 euros per pelegrí i dia, el resultat superarà els 200 milions. Però l’impacte més gran és a mitjà i llarg termini, com demostra l’experiència de Barcelona. Els llocs que visita el Papa es converteixen en centres d’atractiu turístic, i Madrid, i per extensió Espanya, reben una injecció extraordinària de temps de televisió a escala global. Quant valdria una campanya d’imatge d’aquesta dimensió? Per a aquells a qui el Papa i l’Església no interessa, o la miren de mal ull, haurien d’assumir amb racionalitat la importància d’aquesta aportació. Més encara quan el viatge ha estat pagat pels propis pelegrins, i els donants.

Un èxit, en fi, per als qui des de prop o molt lluny veuen les imatges de TV, que mostren una dimensió real de l’Església, el seu potencial jove, perquè també ells es reconeixen i vinculen en la distància.

La provocació

I davant d’aquesta realitat bella, espiritual i socialment forta, es va alçar per uns instants, només per recordar entre tanta alegria que la força obscura segueix existint, un grapat heterogeni de provocadors, agres, violents, amenaçadors. Els autoqualificats ateus, els que pensen per lliure, entestats en que els altres no ho facin, els grups de l’homosexualisme polític, Esquerra Unida, republicans gens aristotèlics, sinó simplement arnats, alguns sectors de ‘indignat oficials’, units per una tirada bolxevic ( ja per a majors precisions del terme, res com ‘La Revolució Russa’ d’Osvaldo Figues). Ells es van mostrar com el que són: com agressors de joves pacífics pel fet de pensar diferent, com perseguidors de cures. Si fossin més, si tinguessin poder, seria terrible per a la llibertat, però són pocs, tan pocs que les seves xifres voregen el ridícul. Més de 100 organitzacions convocants per reunir a cinc mil persones mal comptades? Només són capaços de mobilitzar 50 per organització? Si s’haguessin manifestat un dia qualsevol de l’any serien una simple nota a peu de pàgina.

Teòricament protesten pel cost públic del viatge del Papa, tot i que saben que està pagat pels propis catòlics. No, diuen, no es tracta d’això, sinó del cost de la seguretat, de la neteja, de l’electricitat "sic"! Segons sembla el Papa és l’únic líder mundial a qui se li fan aquests comptes. Per què no ho fan en tots els casos, amb d’altres visitants il·lustres, o quan juga el Madrid al Bernabéu? Aquí també hi ha un cost de seguretat i d’altres externalitats que paguem tots, inclosos els de l’Atlètic. És una actitud tan demagògica la que practiquen els micro-bolxevics que fins i tot un diari tan virulent amb l’Església com El País, sortia al pas del motiu de la manifestació assenyalant encertadament que la responsabilitat en tot cas és del Govern. Des del moment que va acceptar oficialment la visita, a la que podia haver-se negat, estava compromès a actuar garantint el bon funcionament i seguretat d’aquesta, cosa que el dia 17 a la tarda a Sol i voltants no va fer. Havien de protestar a Moncloa, al Ministeri de l’Interior. Però, com anaven fer-ho si la característica comuna de tots aquestes entitats és que creixen gràcies als pressupostos públics? Si fos pels seus propis recursos, per les quotes dels seus afiliats i donants, hi hauria només en el món imaginari. Perquè ells sí que viuen i parlen gràcies exclusivament als pressupostos públics. Els ‘indignats oficials’, tan gelosos d’aquest tipus de coses, podrien començar per escollir companys de viatges menys contradictoris. Pot haver subvencions, però han de guardar una relació raonable amb els propis ingressos. No és el cas. Són plantes de laboratori sense gairebé capacitat per viure a l’aire lliure, regades i acuradament abonades per Zapatero i el seu PSOE.

Ho dic amb claredat: és un excés de cinisme dels que barregen la tragèdia de Somàlia amb la visita del Papa, mostrant així, un cop més, la seva afició per la demagògia de perfil bolxevic, en res diferent a la nazi. Són una gent que no ha donat mai res a cap grup necessitat, no ja de la llunyana Àfrica, sinó als veïns del costat. No se’ls coneix que promoguin cap acció de solidaritat amb els seus propis recursos. Són un forat negre que s’empassa el que troba al seu entorn. I des d’aquesta misèria moral volen donar lliçons a una institució, l’Església, que és, sense discussió, la que més recursos humans i materials aporta als pobres i necessitats del món.

Però si aquests micro-bolxevics van poder ser notícia per un instant, si van poder amenaçar, insultar i agredir als pacífics pelegrins, va ser per una causa que té un nom a primera fila i altres d’ocults. La foto destacada correspon a Dolors Carrión, delegada del Govern a Madrid. Fora per mala fe, fos per ineptitud, va autoritzar una manifestació contra un gran acte públic en el seu mateix cor. La seva irresponsabilitat és brutal, perquè només la naturalesa cristiana dels agredits, el que no responguessin "ull per ull, dent per dent", va impedir que Espanya acabés posada en la picota universal d’un país amb grans disturbis per agressions als catòlics. Un país d’aldarull i violència. Amb el que està passant només hagués faltat això.

Però, hi ha a més dues imatges en segon pla. Una la del president del Govern. Una mesura com aquesta no la pren un simple delegat. Zapatero ens omplírà de misèria fins a l’últim dia. L’altra, la de Rubalcaba i les necessitats de la seva campanya electoral, que no li permeten alienar al reducte dels seus fidels, els maçons que en cos real també estaven presents a la manifestació.

I una última acotació, la Policia Nacional ha demostrat la seva escassa capacitat per controlar els violents i impedir les agressions. Que els seus comandaments tolerin aquest paper d’estrassa diu poc d’ells i ens omple de dubtes als ciutadans. La policia espanyola es regeix pel compliment de la llei o per directrius polítiques?

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar