Democràcia, Religió i Estat

El bon funcionament de la democràcia depèn de la satisfacció d’un conjunt d’exigències. Entre elles, tres s&oa…

Forum Libertas

El bon funcionament de la democràcia depèn de la satisfacció d’un conjunt d’exigències. Entre elles, tres són fonamentals. Una, és l’exercici de la llibertat perfer possible la realització personal en el marc del bé comú (hom no pot exercir lallibertat de realitzar-se fent dany a tercers, o a ell mateix d’una manera deliberada). La segona, ens diu que el conjunt de la societat i, per tant, l’Estat que la representa ha d’expressar raonablement les conviccions de la majoria, amb respecte als punts de vista i a les opinions minoritàries que han de veure respectada la seva existència. Aquesta última és la tercera exigència.

Situat aquest marc de referència, introduïm en ell el fet de les creences religioses i com han de ser considerades per l’Estat. El resultat per a validar la democràcia ha de ser que les creences religioses verifiquin la seva llibertat d’exercici i culte públic sense cap altra limitació que l’ordre públic, perquè d’aquesta manera puguin manifestar-se lliurement en tots els aspectes de la vida comuna i participar i incidir en les institucions democràtiques, les quals basen la seva pròpia naturalesa en aquesta característica: la més gran participació possible de tots els ciutadans a partir del que són (i per tant creuen) cadascun d’ells. Naturalment, tant la majoria com la minoria té el dret a exercir les seves creences amb dignitat, evitant tota acció de tercers que tingui com a fi la seva ridiculització i manca de respecte, el que ha de ser considerat atenint-se al punt de vista de la confessió religiosa danyada. Un fet que és sagrat per a una comunitat, l’Alcorà per exemple, no pot ser maltractat induint que no ho és de sagrat per l’autor del maltracte. No cal fer un gran esforç intel·lectual en tot això si recordem que tothom accepta que és una ofensa greu esmentar-li la mare alguna persona, i no serveix d’excusa al·legar que no és la pròpia. El que és sagrat és sovint més important que la pròpia família per les persones concernides.
Hi ha encara una altra dimensió del fet religiós, la cultural; és a dir, la forma com es concep el món, les persones, la vida, la realitat en definitiva, que incorpora els elements del sistema moral pel qual ens regim. És a dir, l’apreciació del què és el bé, la justícia, la necessitat, i les institucions socials a la qual dóna lloc aquesta cultura.
Apartir d’aquests pressupostos bàsics per l’exercici de la democràcia, cal situar la realitat social: la gran majoria de la nostra societat creu en Déu. És una opiniómolt més nombrosa, molt més rotunda que la que ens manifesten els grups deindiferents, i no diguem ja d’ateus. Sent així, les condicions socials públiques i el propi Estat han de valorar i protegir aquesta creença compartida i, degut a ella, no es pot pretendre articular polítiques basades en l’absència de Déu; del Déu que ens és comú en la vida pública. També, les concrecions sobre el bé, la justícia i la necessitat han de sorgir d’aquell cos de creences transformades en cultura que, com a tal, ja no són objecte de la fe, sinó del raonament. Són les millors en el marc d’una tradició cultural concreta: la nostra. Quan ni la societat ni l’Estat funcionen d’acord amb aquests principis, perden el sentit, perden el nord i, com a conseqüència, es transformen en el regne de l’arbitrarietat, pel que deixen de ser democràtics. Considerar que tot pot ser formulat ex novo, sense cap més consideració que la subjectivitat ideològica de la minoria governant, transforma la democràcia en oligarquia.
Un segon pas en el reconeixement de la realitat social ens diu que, en el sí de la majoria que creu en Déu, la comunitat més nombrosa, a molta distància de les demés, és la cristiana. Per tant, és la seva tradició cultural i el seu sistema de valors el que ha de tenir una consideració central, més atenta, i el que, en millor manera, ha de veure’s reflectit en les lleis.
Un exemple il·lustra tot el raonament seguit. El matrimoni homosexual no té cabuda en la nostra tradició cultural i moral, però sí la té tota la legislació que protegeixi a l’homosexual de ser discriminat com persona. Té els mateixos drets que els demés, i no en té ni més ni de diferents perquè senti atracció sexual per persones del mateix sexe. Casar-se, prescindint de la complementarietat que determina la relació heterosexual, que és la característica comuna a la nostra i de fet a totes les grans concepcions de civilització vigents, és imposar una condició particular de la minoria a la institució de la majoria sorgida del sistema de valors que ens és propi. Una simple llei no ho pot alterar sense causar un gran dany al fonament democràtic de la societat.
La Constitució espanyola delimita prou bé el tema quan defineix l’Estat com aconfessional, és a dir, que no té una confessió pròpia. Alhora, declara l’obligació de l’Estat a col·laborar amb les confessions religioses i, a més, a fer-ho d’una manera especial amb l’única citada nominalment per la seva importància, l’Església catòlica. El recorregut jurídic i polític de tot això i, sobretot, de les seves conseqüències positives pel bon funcionament de la societat estan quasi bé inèdits. Estan pendents de realitzar-se, i aquesta és la causa radical, profunda i determinant de la pèssima evolució que segueix la societat, la seva economia i la forma com es practica la política. L’actual crisi econòmica, el atzucac al que ens ha conduit, els resultats que s’estan produint són els que, en últim terme, mostren amb claredat alguns dels efectes tràgics d’una concepció que ha prescindit totalment de la concepció moral nascuda de la creença en Déu, el que es deriva d’aquest fet i, en particular, del cristianisme. Recuperar el seus marcs de referència i aplicar-los des de la llibertat en els criteris socials, econòmics i politics, que han de informar les lleis i accions de govern, és la màxima garantia de transformació i de construcció d’una societat en la que les persones puguin realitzar-se en la major plenitud.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici pels Laics

Hazte socio

También te puede gustar