Desigualtat i desocupació: la dinàmica de la societat desvinculada (II)

Si en el meu text anterior vaig situar el problema de la desigualtat i la progressiva reducció del treball en el marc de la cultura de la desvinculació que ens domina i el seu estadi superior, la ideologia Gender, és ara el moment d’abordar la seva dimensió específicament econòmica.

La dinàmica que ens està danyant socialment té tres components diferents: la desigualtat, la pobresa que no pot confondre’s amb l’anterior, i la destrucció del treball i de la pèrdua de qualitat de les condicions en què es realitza, començant pel salari i l’estabilitat.

El procés de la desigualtat entès com ho formula Pikkety, en termes d’un creixement superior del capital o dels ingressos top en relació amb la mitjana, és a dir, al creixement del PIB, porta ja bastants anys a l’esquena, més o menys des de la dècada dels vuitanta del segle passat. Després, la crisi ha accentuat el problema, afegint un altre efecte socialment més destructiu, la reducció de les classes mitjanes. En el conjunt del món la classe mitjana s’ha reduït del 36,6% al 32,2%. A Europa la disminució encara ha estat major, del 47,2% al 40,6%.  A més, i en el cas espanyol s’ha produït la caiguda de les rendes inferiors. D’aquí sorgeix el creixement de la pobresa, encara que un parany estadístic pot dissimular-ho. Com el límit del llindar de la pobresa relativa o risc de pobresa, és un percentatge de la renda sobre el PIB, el 60% de la mitjana dels ingressos, si el PIB es redueix, aquell límit es contreu i el percentatge de població en risc de pobresa pot disminuir estadísticament com, de fet, ha ocorregut a Espanya. En el nostre cas, abans de la crisi, aquell tipus de persones ja eren nombroses, entorn del 19%. Per tant, ja existien causes que produïen importants condicions de marginació econòmica en el període d’expansió de l’economia.  Una d’elles, i a més important, que per raons ideològiques acostuma a oblidar-se, és el creixement de les ruptures matrimonials, que donen lloc a llars monoparentals. Cada llar d’aquest tipus que es produeix entre persones situades entre els decils amb menors ingressos, fabrica pobres a dojo. També la desocupació, que en els millors temps se situava en el 8% de la població, és un agent causal. Sense oblidar un factor gens menor: l’economia submergida, que fa que una part dels ingressos no quedin reflectits. Si aquesta elusió té la grandària que se li estima, entre el 20 i el 25 % del PIB, (a Andalusia, per exemple, és superior, entre el 25% i el 35%, segons estimacions) els resultats variarien, encara que molt menys del que aquell ordre de magnitud sembla indicar, perquè una part de l’ocultació d’ingressos afecta a nivells alts de renda.

La qüestió de la desigualtat fluctua d’acord amb la dinàmica política i social. En 1914, el 10% de la població, els “més rics” tenien el 90% del patrimoni, segons Piketty; la classe mitjana (40%), una mica més del 5%, i el 50% amb menors ingressos una mica menys del 5%. Avui la classe mitjana posseeix entre el 25% i el 33%. Però aquest procés de millora primer es va detenir per després entrar en regressió.

Per Piquetty un model ideal seria aquell en el qual el 10% més ric de la població posseeix el 30% total de la riquesa, i on el 1% més ric aconseguiria el 10%. El 40% del mitjà posseiria el 45%; i el 50% amb menors ingressos el 25% Aquesta distribució tindria un coeficient de Gini, índex sintètic de desigualtat, del 0,33 (El Capital al Segle XXI p 316) Per fer-nos una idea del que això significa, considerem que 1 és la desigualtat màxima, i que el dels països escandinaus se situa entorn 0,58 Una variació de dues centenes equival a traslladar un 7% de riquesa del sector de la població que està per sota de la mitjana, al més ric situat per sobre d’ella.

Dues observacions finals sobre aquest punt. La desigualtat no és intrínsecament dolenta, és també un correlat de la vida de cadascú, el dolent és quan s’extrema, i quan és fruit de la injustícia i de la desigualtat d’oportunitats.

El que en qualsevol circumstància és dolent és la pobresa, la manca dels recursos per satisfer les necessitats de l’ésser humà.

Menys ocupació i salaris minvants

Un recent estudi fet públic aquest any, Poorer tan their Parents? Flat or falling incomes in advanced economies, del McKinsey Global Institute, assenyala que en 2014 entre el 65% i el 70% de les llars de 25 països amb major renda, que agrupaven entre 540 i 580 milions de persones, disposaven d’uns ingressos que en relació a deu anys abans eren iguals o menors. Aquest fenomen mai s’havia produït amb tal magnitud des de la fi de la II Guerra Mundial. Sempre hi ha una petita proporció de gent que veu disminuir els seus ingressos, el 2% entre 1993 i 2005, però fins ara era una excepció que confirmava la regla. I aquesta tendència continuarà, sobretot a causa de l’automatització massiva que està esdevenint, que redueix els llocs de treball, i per la globalització que empeny cap avall els salaris, per la competència mundial, excepte en aquells sectors i activitats, que pel seu valor afegit o singularitat es troben fora d’aquesta processó descendent. De tal manera que segons l’informe -que no té per què encertar però que està en la mateixa ona que molts uns altres- en el millor dels casos i en un futur, entre un 30% i un 40% de les llars no veuran augmentats els seus ingressos, la qual cosa significa retrocedir en termes de capacitat adquisitiva, i en la pitjor hipòtesi, aquesta situació afectaria a la majoria, entre el 70 i el 80%

Un altre estudi també recent ens formula alguna cosa semblat. Es tracta New approach for the Ageof Globalitation, 2016 de Branco Milanovic. Els seus resultats permeten observar que el creixement mundial entre 1988 i 2008 ha estat en general positiu, de manera que el 2% més pobre del món va créixer un 22% en els seus ingressos, però sobretot el canvi es va donar en una emergent classe mitjana en llocs com la Xina i l’Índia. Una classe mitjana, però, diferent a la nostra en termes monetaris, que se situa en uns ingressos anuals entre 1800 i 5400 dòlars. Aquest grup ha registrat increments de l’ordre del 80%. Es tracta d’un grup de milers de milions de persones. Fins a aquí tot està bé. Però la classe mitjana dels països més desenvolupats, que se situa en la part alta de la distribució mundial, ja que es troba en el percentil 80, és a dir, dins, o a prop, per a la classe mitjana baixa del 20% de la població amb majors ingressos, han registrat una caiguda històrica que en alguns casos arriba a creixements zero o menors del 10% dels ingressos acumulats en vint anys! Aquest és el problema: l’enfonsament de la classe mitjana, que inclou a un gran majoria de treballadors d’Europa i als Estats Units. Però no es tracta solament d’això, perquè en la mateixa societat el top del 1% més ric a escala mundial, que es concentra en gran manera en aquests països, sí que han vist créixer el seu ingrés d’una forma molt important, per sobre del 60%. El que es dóna a Europa i EUA és l’enfonsament de molts i el benefici d’uns pocs, cosa que a escala mundial queda molt millor distribuït. El resultat polític de tot això es diu Trump o Sanders, als EUA, Brexit a Anglaterra, Front Nacional a França i els moviments independentistes. Són diferents respostes polítiques d’un mateix malestar perquè sense classe mitjana no hi ha estabilitat social i política.

Hi ha com una traïció de les elits occidentals als seus conciutadans, i aquests reaccionen, com s’observa en el desplaçament del vot dels obrers blancs a Estats Units del Partit Demòcrata, el seu històric feu al republicà, i al revés per part de les classes liberals. És el moviment que imprimeix la lògica de la societat de la desvinculació que converteix a la ideologia Gender en signe de progrés, en lloc del benestar dels seus treballadors. Per això existeix una aliança objectiva, que no és fruit de les voluntats, sinó de les condicions històriques objectives, entre les elits dels mercats globalitzats, inclòs el sector de l’espectacle, i la ideologia Gender i el seu plançó, l’homosexualisme polític.

Aquesta és la perspectiva amb la qual cal treballar i que exigeix respostes que la societat desvinculada, autora del desastre, no pot aportar, més enllà de solucions “parany” com l’economia col·laborativa, quan es tradueix en la desprofesionalització de les activitats, i la elusió fiscal, i el low cost que ignora la lògica dels béns posicionals, que té coma  resultat un augment dels costos socials, i les seves seqüeles, els costos de transacció, tant públics com a privats, i els costos de transacció.

Els “nous partits” sorgits de la societat desvinculada, com el comunisme va sorgir de la lògica industrial capitalista, solament aporten afegits amb les seves propostes, i a mitjà termini condueixen a atzucacs.

Solament des de la lògica de la desvinculació i l’imperialisme Gender hi haurà una solució humana. Aquest és el gran repte.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>