Desigualtat i manca de feina: la dinàmica de la societat desvinculada (I)

Quin llegat col·lectiu volem deixar-los als nostres fills? Quina societat volem viure? Alguns responen a aquesta qüestió solament en termes estrictament individuals. A l’hora de la veritat pagaran per això. Jesucrist és clar i contundent quan afirma que tot allò que no has fet per ajudar a qui ho necessita és quelcom que l’hi fas a Ell. I amb la solidaritat no hi ha prou. Amb ajudar a Caritas o a tantes organitzacions que ajuden no hi ha prou. És necessari, però no hi ha prou. És així per dues raons fonamentals. La primera, que la dinàmica actual tendeix a generar desigualtat, pobresa i a exterminar el treball digne en les nostres societats. És una dinàmica inercial, dels mecanismes que hem construït. Però no és inexorable. En aquestes condicions, limitar-se solament a l’ajuda solidària és com buidar una mica l’aigua que envaeix l’embarcació perquè s’ofeguin els menys possibles, però significa també no fer res para taponar les grans vies d’aigua. I d’això es tracta, de corregir el que va malament.

I aquesta és la segona raó. Avui els coneixements sobre economia i polítiques públiques sobre les ciències socials, ens permeten, com a mínim, millorar la situació, perquè d’això es tracta.

La inèrcia que crea tota aquesta dinàmica que s’ha accentuat amb el pas del temps, més endavant veurem quan, és inherent a la societat desvinculada que ha establert un marc de referència, ara ja hegemònic, que promou la idea que la realització personal solament és possible mitjançant la satisfacció de les pulsions del desig, dels instints i les passions i emocions, sense limitacions per part de la raó i el deure. Ambdues tenen una funció secundària de justificació del desig. Cap llei, norma, tradició, dret consuetudinari, costum, compromís personal o comunitari pot limitar aquella realització. Per tant, han de transformar-se o bé suprimir-se. El resultat és un individu sense vincles forts, compromisos, sentiments perdurables. És l’hiperindividualisme que solament atén a la seva pròpia realització, sense entendre que aquesta passa necessàriament pel proïsme i el nostre comportament cap a ell.

El mercat troba en les nostres passions i desitjos unes possibilitats infinites. Des de l’expansió de la pornografia, al gran negoci de “caçar pokémons” al carrer. Cada vegada més, la producció no es dirigeix a satisfer les necessitats bàsiques, sinó a generar necessitats artificials.  La lògica del mercat expansiona més enllà de tota cohesió social els efectes de la desvinculació. I aquesta dinàmica troba un segon aliat en la ideologia Gender, la lluita per “la igualtat” entre l’home i la dona, que aprofiti algunes desigualtats reals -que també podríem trobar en sentit oposat- per desencadenar una guerra de sexes contra la meitat de la humanitat. Un conflicte on la condició de l’home heterosexual resulta intrínsecament perversa. Aquest conflicte desmesurat per la cultura mediàtica, més el de la “lluita per l’alliberament” de les identitats sexuals, s’ha menjat tota idea de transformació social. El període Zapatero, que és el zenit d’aquesta història en el cas espanyol, va establir un Ministeri per a la Igualtat, sí, però circumscrit solament a la “guerra” entre dones i homes. La qüestió central, la desigualtat i iniquitat social i econòmica no existia. I això que eren els socialistes els qui governaven.

La gran aliada de les causes dels nostres problemes econòmics i socials és la ideologia Gender, perquè ha aconseguit destruir l’evidència: abans que dones i homes som éssers humans, i la desigualtat i falta de treball ens castiga com a tals en primer terme. Això no significa negar que existeixen determinades diferències perjudicials per a la dona, el salvatgisme d’alguns homes que manquen de virtut, determinades diferències salarials entre homes i dones que no tenen justificació, són evidències, com també ho són les que funcionen en sentit contrari, com la inexplicable gran bretxa que existeix en el sistema escolar espanyol entre homes i dones en fracàs i abandó escolar, en perjudici dels primers, o el desastre dels ninis, un problema bàsicament dels joves.

La primera conclusió és evident i és essencialment política. Afrontar la falta de treball i la injustícia social, passa per acabar amb l’hegemonia de la ideologia Gender que oculta la prioritat del problema, distreu magnificant un altre tipus de conflicte, que a més alimenta la cultura de la desvinculació, i és un aliat objectiu de la desigualtat social. Si no abordem políticament l’arrel de tot, la societat desvinculada, no existirà una solució democràtica i convivencial.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>