Destrucció i renaixement (I)

El deu d’octubre, Màrius Carol va escriure a la seva columna un text magnífic, ‘La Desarticulació Moral’. En ell afirmava q…

El deu d’octubre, Màrius Carol va escriure a la seva columna un text magnífic, ‘La Desarticulació Moral’. En ell afirmava que a “aquest país li costarà Déu i ajuda tornar a articular sobre bases sòlides una moral col·lectiva… Anem decididament cap a la fragmentació política i social”. És una altra manera de definir a la societat desvinculada.

Però com reconstruïm una moral col·lectiva? Aconseguir-ho exigeix comprendre el que han destruït, per què ho han substituït, i què significa desarticulació moral.

El destruït és el sistema de valors i virtuts que anomenem cultura cristiana, una fe en Déu per a uns, una cultura moral per a d’altres treballosament elaborada per la història, la nostra història. La Gran Volta de la cultura occidental té com a murs de càrrega la tradició bíblica, d’una banda, i la filosofia grega i el dret romà de l’altra, articulats per aquesta nova forma d’entendre a Déu, a l’ésser humà i al món, que és el cristianisme. L’eix d’aquest sistema és el pensament aristotèlic-tomista. Alasdair MacIntyre ho explica molt bé a Tres Versiones Rivales de la Ética, i a Tras la Virtud.

Ho han substituït per la cultura desvinculada, la subjectivitat il·limitada, que fonamenta la realització personal en la satisfacció dels desitjos del jo, guiat per un hedonisme narcisista. És també el relativisme moral, proclamat com a necessari per a la llibertat a partir d’una idea equivocada; la llibertat per satisfer els desitjos amb múltiples opcions, en lloc d’entendre-la com a condició per a la cerca de la veritat per realitzar el bé. El filòsof Byung-Chul Han escriu que en un món de possibilitats il·limitades és impossible l’amor –el vincle fort- degut a l’excés de subjectivitat. Ningú és capaç de reconèixer a l’altre i només es reconeix a si mateix, convertint a l’ésser humà en un narcisista depenent de l’èxit.

La desarticulació moral és una crisi i significa que la societat, i les seves elits, són incapaces d’identificar i realitzar el bé, aplicar la justícia, i satisfer les necessitats bàsiques abans que les supèrflues.

I com articulem una sòlida moral col·lectiva? És gairebé impossible donada la devastació produïda, i crec que només amb l’ajuda de Déu sortirem del maleït embolic, però en tot cas cal afrontar el desafiament mitjançant un renaixement moral basat en l’ètica de la virtut. Per concretar-ho necessitaré d’unes altres 400 paraules.

Publicat a La Vanguardia el 20 d’octubre de 2014

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>