El cas de Sandel i el Premi Princesa d’Astúries

Sandel

Aquest any el premi sobre ciències socials Princesa d’Astúries l’hi han donat a Michael Sandel, un reconegut mestre de filosofia moral, o de filosofia política que, encara que costi de creure-ho, són en bona mesura el mateix. Fins a aquí tot funciona perquè el reconeixement és absolutament merescut. La nostra estranyesa no sorgeix de l’encertat del premi, sinó dels motius adduïts: “obra exemplar sobre els fonaments normatius de la democràcia liberal” La qüestió és que la filosofia moral de Sanders no és liberal sinó crítica amb ella, com succeeix amb tots els comunitaristes, un corrent de pensament sorgit en l’últim terç del segle XX com a contrapunt, precisament, a l’ontologia i aplicacions del liberalisme. Sandel filosofa des del comunitarisme, i per tant, no fonamenta la democràcia liberal, sinó que la crítica per liberal, és clar, no per democràtica.

El per què els responsables del premi han emprat aquell adjectiu se’ns escapa. Potser perquè consideren que tot demòcrata per definició solament pot ser liberal, encara que un socialdemòcrata o un conservador, tampoc ho siguin. Potser perquè consideren el liberalisme com la fi de la història, com fa anys ja va preconitzar Fukuyama, amb escàs èxit vists els resultats. Aquest tipus de liberal és incapaç d’assumir que només pertany a una tradició com a tantes altres, i que la seva ideologia no pot ser convertida en ideologia d’estat sense danyar la neutralitat d’aquest. Una ideologia de tradició i pràctica curta en el temps, encara que molt important en el reconeixement dels drets individuals, i perjudicial en la destrucció pràctica de la comunitat, les seves tradicions i dret consuetudinari. La seva idea d’un imaginari social on cada ciutadà, amb independència de la seva situació, “pacta” amb el Leviatán poderosíssim de l’estat, sense que les comunitats que donen sentit a la seva vida i la reforcen, la família, la confessió religiosa, la comunitat territorial, tinguin un altre paper que el residual, solament dóna motiu a la desigualtat, perquè aquesta és la situació de partida dels ciutadans. Per tant, qui té més poder “pacta” millors condicions amb l’estat.

El resultat de la democràcia així entesa dóna lloc al creixement desmesurat de la desigualtat, i no solament això, també a la seva ocultació. Es vol major parany que un dels països més desiguals d’Europa, Espanya, instauri per segona vegada el Ministeri de la Igualtat, sense cap competència i funció econòmica? La democràcia liberal – no la democràcia- per les seves conseqüències, dóna com a resultat l’imperi dels lobbies i el desenvolupament de l’egoisme com pretesa virtut, perquè si cadascun procura solament per a la satisfacció dels seus propis desitjos, el resultat serà el millor per a tots. És una evidència fàctica que no és així, i és un raonament coherent el sostenir-ho. La crisi de repetitivitat de les institucions, el rebuig a les elits polítiques que ha generat per tot arreu alternatives que en massa ocasions constitueixen més un problema que una solució, perquè solament sorgeixen de la reacció a una pràctica i idees que disgusten, formen part de la crisi de la democràcia liberal.

Sandel és un demòcrata, obvi, però comunitarista i, per tant, amb una proposta que a la majoria liberal, amb l’excepció dels perfeccionistes com Raz, els fa olor de banya cremada.

I en què consisteixen les diferències fonamentals? Molt resumides podríem dir que el comunitarisme és una formulació filosòfica, moral i política, que en major o menor mesura s’articula amb l’aristotelisme i ho desenvolupa en un determinat sentit: la pertinença a una comunitat és un bé intrínsec per a la persona, posseïdora d’un valor moral, per tant, genera un deure de pertinença i lleialtat. Si és un bé, solament la participació en aquest bé resulta bona per a l’individu. I aquesta partència i lleialtat constitueixen un marc de raó objectiva que canalitza i delimita els desitjos subjectius de cada persona. No nega la llibertat individual, sinó que la canalitza i li dóna una responsabilitat col·lectiva. No és discutible que ningú pugui realitzar-se com a ésser aïllat. Sent així, la comunitat és portadora d’uns drets que entre altres formes s’expressen en la tradició i el dret consuetudinari. En realitat, això és el que ja va deixar establert Aristòtil en definir l’ésser humà com a zoon politicón, com a “animal cívic”. El principi inspirador de tot el comunitarisme no està lluny, encara que no begui d’ella, d’un altre corrent, aquesta europea i una mica més llunyana en el temps, el personalisme comunitari, amb noms tan decisius com Mounier i Maritain.

És en aquests dos àmbits del pensament on el cristianisme pot buscar respostes per tornar amb forces renovades a l’espai públic, tant en l’àmbit acadèmic, com en el decisiu de l’elaboració de projectes polítics.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>