El cas Urdangarin: justícia, democràcia, demagògia.

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol El cas Urdangarin ve omplint pàgines i temps dels mitjans de comunicació. En tots els casos el flu…

Forum Libertas

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol


El cas Urdangarin ve omplint pàgines i temps dels mitjans de comunicació. En tots els casos el flux de paraules que ens arriba està marcat per dues característiques: la primera, la de les filtracions esbiaixades del sumari. La segona, els articles i sobretot debats televisius en la variant de televisió escombreria especialment. En el primer cas, crec que infringeix clarament el dret a la intimitat publicant el contingut de comunicacions privades intervingudes per la Policia. En el segon, atempten clarament contra el dret a l’honor perquè, i aquest és el problema de fons, es dóna per condemnat a Urdangarin abans de jutjar, i això no és exercir la justícia, sinó tot el contrari.

Quan s’estableix com un dels principis fonamentals el dret a la presumpció d’innocència no és en va, és precisament per evitar que els a prioris determinin el jutjat abans que es produeixi. Cal convenir que en el cas d’Urdangarin ha una sèrie de factors que faciliten aquest maltractament del cas. L’ésser família del Rei permet que una vena del republicanisme, no precisament cívic, estigui disposada a fer llenya del que sigui. També cal reconèixer que és un personatge ideal per convertir-se en boc expiatori en temps de crisi, atur, desigualtat i injustícia creixent. Es tracta d’una persona encimbellada pel seu matrimoni, vinculada a les altes esferes de l’Estat, que sembla guanyar diners a cabassos, construir un palauet i portar una vida fantàstica a base d’uns procediments que poden estar al marge de la llei. I aquí el condicional és determinant, perquè això és precisament el que es tracta de jutjar.

No sempre que intervé la policia ni la Fiscalia significa que aquella persona sigui culpable, la Policia i la Fiscalia tendeixen a pecar per excés, i aquesta és en el fons la seva funció, com la del jutge és intentar reequilibrar l’estat de coses. En una societat formada per humans, més que en la bondat de cadascuna de les funcions, és en el joc d’equilibris on podem trobar un bon funcionament, i això és el que falta en el cas Urdangarin. La responsabilitat fonamental aquí és en els mitjans de comunicació i el seu sensacionalisme, que alguns interessats, per raons que res tenen a veure amb el cas, intentin treure el màxim partit del mateix té una lògica, la seva, però el que manca totalment d’ella és que els mitjans de comunicació que teòricament són un altre element d’aquest balanç d’equilibris, juguin precisament a tot el contrari. De fet, un dels problemes de fons de la nostra democràcia és precisament aquest, que els mitjans de comunicació s’han convertit en part del problema i no de la solució.

El cas Urdangarin s’assembla moltíssim al circ romà, on qui decidia sobre la vida i la mort dels gladiadors era l’emperador, però el poble alçant o invertint el seu polze podia pressionar en un o altre sentit i ara la pressió és extraordinària i injusta. De fet, Urdangarin està condemnat. Perquè, si hi ha elements que verifiquin que ha comès un delicte, no hi haurà res més que confirmar el que es diu, però si és absolt s’alçarà com sempre una veu que dirà "és perquè era el gendre del Rei". En tot cas, el dany està fet i és molt important. Com sempre en aquests casos, el que s’oblida és el factor humà, el respecte a tota persona sigui pobre o rica. Es maltracta els pobres per ser-ho en moltes ocasions, però de vegades també les persones ben situades a la societat, per aquesta causa, reben un tracte pitjor. En els dos casos hi ha injustícia. És clar que es pot reclamar per l’exemplaritat en l’actuació i es pot dir que, moralment, la manera de funcionar que tenia l’activitat de Urdangarin no era correcta. Bé, però cal subratllar que una cosa és la moral i una altra la justícia, perquè així ho vol la raó instrumental i l’Estat liberal, no perquè ho digui jo. També seria immoral -que no és el cas- si fos infidel a la seva esposa, però no per això seria objecte de judici. Doncs en aquest cas el mateix, el judici ha de determinar, d’acord amb el codi, és a dir amb una qüestió absolutament procedimental, si Urdangarin ho va violar o no ho va violar. Després d’això i corregint totes les dades, i no només les informacions parcials aparegudes fins ara, es podrà realitzar també el judici moral, que podrà ser igual o diferent del de la justícia, però no es poden confondre cap dels dos.

El cas Urdangarin manifesta un pas més en la degradació d’aquesta democràcia procedimental i de la raó instrumental que ens governa. Si d’una banda la democràcia ha derivat en partitocràcia i en el govern d’uns pocs (oligarquia), de vegades, i aquesta és una de les ocasions, aquesta oligarquia es compensa amb una altra degradació de la democràcia tant o més perillosa, la demagògia que ja va anunciar Aristòtil. En el fons, res de nou sota el sol, la qüestió és que els éssers humans no sembla que aprenguem dels nostres errors.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar