El declivi de la socialdemocràcia

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol Des de fa ja bastantes setmanes, El País ve dedicant a la seva pàgina d’opinió una atenci&oa…

Forum Libertas

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

Des de fa ja bastantes setmanes, El País ve dedicant a la seva pàgina d’opinió una atenció sistemàtica a aquest fet: els socialdemòcrates a tot Europa han experimentat un retrocés inqüestionable que els situa, no al marge, però sí en la llunyania del poder polític. Dilluns passat, dia 21, Enrique Gil Calvo va publicar un article, "El declivi del cicle socialdemòcrata", que conté elements de gran interès. No és que comparteixi tots els seus punts de vista, la unió que fa de socialdemocràcia i Estat del Benestar com a procés històric és d’una simplificació que omet tot el paper de la democràcia cristiana a Europa. És a dir, Gil Calvo descriu el que constitueix bàsicament el model anglosaxó nòrdic, però que no té res a veure amb el que va succeir a l’àrea central d’Europa, Alemanya, Àustria, Benelux, Itàlia i la variant francesa.

Però, deixant de banda aquesta qüestió, que no és intranscendent, el seu esquema de que l’èxit de la socialdemocràcia es deu al pacte entre el moviment obrer i les classes mitjanes representades per funcionaris, empleats de serveis i professionals per compte d’altri, i que aquest pacte ha anat desapareixent, em sembla que pot ser acceptat com una hipòtesi molt raonable. Però, on vull situar l’atenció és en les causes que el catedràtic de sociologia addueix per explicar el declivi socialdemòcrata. Motius centrats en una visió estructural, per tant que es mouen lentament al llarg del temps.

Per a ell, una de les causes és que l’Estat del Benestar ha fet innecessàries les xarxes que a partir de la confiança, la solidaritat i el compromís col lectiu, constituïen una arquitectura interna que articulava el sentit social, tant de les classes mitjanes com dels treballadors. La vida associativa, la de les cooperatives de tot tipus, les mutualitats, en fi, tot l’ampli espectre d’institucions més o menys formalitzades que al llarg del XIX i bona part del XX es van anar construint, donant aquesta densitat cívica que ja anomena Gil Calvo. Això s’ha disgregat, s’ha atomitzat, i l’aïllament de la individualització comporta que la socialdemocràcia hagi perdut pes.

En definitiva, es refereix explícitament a la pèrdua de capital social. No és aquesta l’única la raó que addueix, però per motius de brevetat no vaig a passar d’ella perquè és on hi ha la reflexió més important. Si això és així, el socialisme democràtic no fa res més que pagar les conseqüències de la pròpia cultura que ha anat propagant, a partir del moment que va renunciar a la transformació econòmica i social i es va adscriure al liberalisme com a concepció filosòfica, accentuant uns determinats rivets socials. En aquesta transformació, la cultura de la de la subjectivitat pròpia del pensament liberal empeny cap endavant tot procés desvinculador. No n’hi ha prou que existeixin les condicions materials perquè l’atomització, la desvinculació, es produeixi, és també necessari que existeixi una cultura hegemònica que assenyali que això és bo, que aquest és el camí per assolir una vida plena i realitzada.

Si la socialdemocràcia vol tornar a ser una força ho té difícil, perquè ha de desfer una gran part del camí fet, fugir de mimetismes amb el partit demòcrata nord-americà d’aliances amb minories, que poc té a veure amb l’experiència transformadora europea. En aquest plantejament, necessàriament, ha de fer una relectura del paper dels cristians i del cristianisme. I per ser més exactes, en molts països, començant pel nostre, del catolicisme, en la necessitat de reconstruir els vincles i les comunitats en la nostra societat. I això l’obligaria a replantejar qüestions que, ara per ara, perquè no té res més, i és ben pobra, constitueixen el sant i senya de la seva agenda política, com és l’avortament a tota marxa i el matrimoni homosexual, lligat a la facilitat extraordinària per al divorci.

En la societat no hi ha compartiments estancs. Si es produeixen legislacions desvinculadoras amb la pròpia tradició cultural, el dret consuetudinari, el marc de referència moral, no pot estranyar que, després, la desvinculació com a idea, l’atomització de la societat, es generi en tots els seus àmbits. Des del moment en què el matrimoni ha passat a ser simplement el fruit d’un desig sexual, i res més, fàcilment realitzable i fàcilment dissociable, la resta de les institucions difícilment suportarà més que el que suporta el matrimoni. En definitiva, la reflexió sobre la vida de la comunitat i els marcs de referència que la fan possible s’imposa si el socialisme vol remuntar la seva pèrdua de capital social. Per dir la veritat tinc tots els dubtes del món que senti el desig i tingui la capacitat de fer-ho.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar