El laïcisme de l’exclusió religiosa i l’Islam

El laïcisme de l’exclusió religiosa viu, en relació a l’Islam, en una clara contradicció. D’una banda, promou oficialment la seva normalització en el …

Forum Libertas

El laïcisme de l’exclusió religiosa viu, en relació a l’Islam, en una clara contradicció. D’una banda, promou oficialment la seva normalització en el sentit d’equiparar el seu tracte amb l’Església catòlica. Per una altra, està en constant conflicte com a conseqüència que no admet la pràctica real de l’Islam.

El ciri muntat perquè una nena dugui un mocador al cap n’és un bon exemple, però ni de bon tros l’únic.

Més greus resulten les constants entrebancs per què els musulmans puguin tenir llocs d’oració dignes, o la qüestió tan oblidada dels seus cementiris, perquè també la seva pràctica religiosa segueix unes pautes distintes als comuns en la nostra societat. O el fet de no menjar porc en les escoles, que algunes respecten i unes altres no.

Aquí fins i tot és possible detectar reculades com en el cas de Badalona: una ciutat de 300.000 habitants on dues guarderies públiques que l’any passat tenien menús adaptats a nens i nenes musulmans, ara han estat retirats de la circulació, amb el resultat que algunes famílies d’aquesta religió eviten dur a classe als seus fills aquell dia.

Aquesta contradicció té una explicació clara: El laïcisme de l’exclusió religiosa persegueix instrumentalitzar l’Islam de manera que actuï com ariet que ajudi a suprimir la presència cristiana en la vida pública a força d’un enrasar pels nivells més baixos en lloc de buscar la igualtat en els nivells més alts.

Per exemple, la qüestió del mocador al cap, l’hiyab, no es resol tant a través de procurar la seva acceptació normal com a força de recordar que les monges (poques) encara duen un hàbit que en ocasions també oculta la seva cabellera.

Es tracta, en definitiva, de, recolzant-se en les dificultats d’integrar l’Islam des del punt de vista de la seva pràctica externa, eradicar tota presència religiosa en l’espai públic, en la vida pública, en l’escola, en l’administració, fins i tot en el carrer, excepte amb determinades autoritzacions. Existeixen fets concrets que assenyalen en aquest sentit.

Per exemple, la Generalitat de Catalunya té un projecte de llei, del que caldrà parlar llargament, sobre la regularització de locals de culte. Pretén ni més ni menys que els Ajuntaments siguin qui decideixin, mitjançant la concessió d’una llicència, si pot existir o no una parròquia o un oratori musulmà a la població.

El que és absolutament contrari al marc jurídic que regeix el fet religiós a Espanya. I encara més, aquesta concessió de llicències té caràcter general i retroactiu, és a dir afectaria, per exemple, a totes les esglésies, monestirs, santuaris, llocs de culte, religiosos de Catalunya, amb l’única excepció dels que siguin patrimoni històric.

Això no és una broma pesada, això és un text legal, encara que sembli impossible. Encara més enllà, perquè la concessió de llicències no concerniria solament als llocs de culte, sinó als llocs de reunió que afectin a confessions religioses. En altres paraules, qualsevol tipus de reunió pot realitzar-se sense necessitat de cap requeriment previ, perquè forma part dels drets fonamentals, però si és de caràcter religiós, el local en qüestió hauria de disposar d’una llicència municipal. Això també és aclaparadorament il·legal, repetim-ho, però el projecte de llei està aquí.

Si parles amb els autors de la “parida” et diuen que la causa és regular els llocs d’oració per a musulmans, i ho venen com una solució. Naturalment no és ni una solució per als musulmans, perquè queden a l’albor de la decisió de l’ajuntament de cada poble, però sobretot el que fan és restringir els seus drets fonamentals com religió reconeguda que els permet practicar el culte sense necessitat de cap permís especial.

Però al mateix temps, observi’s, la “finura” del legislador que aprofita l’ocasió per a ficar en un mateix sac els milers de centres catòlics amb l’única excepció d’aquells que es troben dintre d’hospitals, escoles, o, com s’ha dit, que siguin patrimoni arquitectònic.

Des del més modest local parroquial a la major de les esglésies, passant per convents, oratoris, santuaris, ermites, i “tuti cuanti”, haurien de tramitar-se d’acord amb les exigències tècniques de la llei, dimensió dels aparcaments inclosos, perquè l’ajuntament concedís una llicència que, en tot cas, a més, mai tindria el caràcter de permanent, sinó que podria ser revocada.

Aquest és un exemple concret, un bon exemple, de com a cavall de “resoldre” a la baixa les necessitats dels musulmans, a Espanya es volen laminar radicalment, controlar, la presència catòlica.

Hazte socio

También te puede gustar