El nostre futur, la dona (I)

Una de les paradoxes del nostre temps és el paper de la dona. D’una banda són evidents els signes que revelen la seva creixent importància, fins a l’e…

Forum Libertas

Una de les paradoxes del nostre temps és el paper de la dona. D’una banda són evidents els signes que revelen la seva creixent importància, fins a l’extrem que no resulta exagerat parlar, com fa Claire Lesegrétain, d’una feminització de la nostra societat, amb la generalització de valors –la tendresa, per exemple- impròpiament considerats com exclusivament femenins. Però al costat d’aquests signes de reequilibri, romanen, fins i tot es s’aprofundeixen, factors objectius de menysvaloració social i política de la dona.

Però comencem per reconèixer el que és obvi. La dona és, dels dos components de l’espècie, la més decisiva. Sobre ella recau en qualsevol situació històrica i de civilització la tasca humana per excel·lència de generar i donar sentit a la vida, sota tres aportacions personals de valor social.

La primera, l’única exclusiva seva, és la maternitat: és a dir, la capacitat per a donar continuïtat a la humanitat. Aquest és un fet d’una elementalitat aclaparant, però socialment subvalorat.

La maternitat és una opció lliure de realització personal de la dona, que posseeix conseqüències socials determinants. Si renuncia parcialment a aquesta funció (com esdevé ara a Catalunya i Espanya) l’estat del benestar serà impossible.

Però el paper de mare, i a diferència d’altres períodes històrics, és contemplat amb displicència quan no com una molèstia laboral. Quantes dones no veuen interrompuda la seva feina professional per pressions de l’empresa?

Quin sistema ha construït la nostra societat perquè la dona pugui ser mare i, alhora, igual a l’home en dignitat, drets i deures professionals?

De fet hi hauria prou amb que la necessària redistribució del treball s’iniciés per la introducció de la jornada reduïda de 34 hores setmanals, aplicada a les mares, sense minvament del salari i amb disminució de les càrregues socials per a les empreses, i al temps es generalitzessin les guarderies gratuïtes en còmputs horaris semblants, per a canviar radicalment, la situació. També pel simple fet de ser mare, encara que no treballi fora de casa, hauria de percebre un salari social adequat.

La segona capacitat de la dona es relaciona amb la transmissió dels coneixements bàsics per a arribar al sentit de la vida: l’educació dels fills, sobretot, entre el naixement i els tres o quatre primers anys.

La ciència ens ha ensenyat que és precisament durant el període inicial –previ a l’escolarització obligatòria- quan es produeixen els fenòmens d’aprenentatge més importants. Bona part del futur de la persona es juga en aquests pocs anys. La intel·ligència emocional, la qual realment ens serà més necessària, així com l’“athos”, el caràcter, o si es vol en termes més actuals, la personalitat, quedarà “marcada” per l’educació rebuda en els primers anys de vida.

Educar no és una ocupació exclusiva de la mare, però si és ella qui al principi es troba en la posició de màxim accés, i posseeix les millors condicions innates per a exercir el paper clau. Però una vegada més la societat no valora a la dona com educadora dels seus fills, ni tampoc li facilita la preparació que li permetria excedir en els resultats (i al pare arribar a allò que les seves menors capacitats li permeten).

Per què gasten els governs centenars de milions d’euros en ensenyament i ni un a ajudar a la dona perquè pugui complir la seva funció educadora en el període inicial de vida del seu fill que, precisament, determinarà tot el rendiment posterior? És absurd i econòmicament desastrós.

Hazte socio

También te puede gustar