El repte ambiental és una qüestió moral

Cada dia apareixen noves dades que assenyalen els costos d’una incapacitat creixent per a tenir una relació harmònica amb el medi ambient. Per exemple…

Forum Libertas

Cada dia apareixen noves dades que assenyalen els costos d’una incapacitat creixent per a tenir una relació harmònica amb el medi ambient.

Per exemple ara es constata que gran part de la fruita i la verdura que consumim ha perdut la meitat de nutrients que la caracteritzaven 20 anys enrere.

En altres paraules la nostra alimentació més cara i en certa manera de major luxe que la dels nostres pares o avis, és menys satisfactòria.

Quelcom semblant succeeix amb el peix, especialment amb aquells grans peixos que es troben al final de la cadena tròfica, com és el cas de la tonyina o el peix espasa, que presenten uns nivells ja preocupants de contaminació per metalls pesats.

La majoria de les grans ciutats, amb Madrid i Barcelona al capdavant, presenten nivells de contaminació, per exemple en partícules en suspensió, nocives per a la salut. La llista podria ser llarga però n’hi ha prou amb aquesta mostra.

Això no vol dir que no s’hagi avançat en determinades qüestions però el balanç global és clar i negatiu; s’acumulen problemes pendents als quals s’afegixen altres de nous.

Darrere de tota aquesta dinàmica es troba un problema que és de naturalesa moral. Hem de subratllar que fa dècades que tots els plantejaments relacionats amb el medi ambient són políticament correctes, i per tant disposen d’un gran suport mediàtic, polític i social. Tot i així, això no es tradueix en resultats. Per què?

La resposta és que per a actuar amb eficàcia en l’àmbit de la protecció del medi es necessita portar a terme sacrificis en el moment present en benefici de les generacions futures, i això és incompatible amb la idea predominant en la nostra societat basada en l’hiperindividualisme i la realització immediata dels desitjos, fruit del que es denomina hedonisme expressiu.

La pèrdua del sentit dinàstic, allò que feia que una persona es realitzés servint al futur dels fills i néts, en major o menor mesura, està en la base de la qüestió.

Darrere d’aquesta pèrdua es troba la ruptura del sentit del matrimoni i la seva relació amb la descendència. Cada vegada més el fill és vist com un entrebanc.

Aquest passat diumenge el suplement setmanal d’El Mundo dedicava unes quantes pàgines en tons més que positius a aquest moviment No Kidding.

És a dir sense fills perquè no volen, perquè segons declaraven, membres del mateix, “exercim un egoisme positiu” perquè consideren que “els fills desestabilitzen l’economia familiar, desuneixen la parella i són incompatibles amb la carrera professional”.

Per a acabar d’arrodonir-ho apareixien les declaracions d’una psicòloga que no tenia empatx a afirmar que “aquelles que no tenen fills són més lliures, independents i ames del seu futur perquè donen prioritat als seus interessos personals”.

Amb aquests vímets mai serà possible que aquesta societat afronti els reptes ambientals que ara ja comencen a ser en bona mesura angoixants.

Sense fills, és a dir, sense seguretat social per a la majoria i amb un medi ambient en crisi, el futur més aviat pinta negre. Encara que sempre l’ésser humà ha trobat la força necessària per a rescatar el sentit real de la vida quan semblava que estava caient en el més profund del pou.

Hazte socio

También te puede gustar