El risc de banalitzar la ‘Laudato si’’ (I)

La nova encíclica de Francesc ha tingut un gran impacte, a causa d’una conjunció, la del contingut de la mateixa i també la gran …

Forum Libertas

La nova encíclica de Francesc ha tingut un gran impacte, a causa d’una conjunció, la del contingut de la mateixa i també la gran repercussió que tenen tots els actes de l’actual Papa. Si això succeeix en obres menors, com no ha d’ocórrer de manera multiplicada es tracta d’un text d’aquesta envergadura. Però, aquesta mateixa notorietat porta en si mateixa el risc de la banalització del seu contingut per l’acció dels mitjans de comunicació i també per la instrumentalització ideològica, riscos que els receptors podem contribuir sinó a evitar si a reduir i reconduir, amb la nostra presència i testimoni, amb el nostre relat, i pràctica.

Els processos de banalització tenen més d’una arrel. Una és la del ‘adamisme’: "ja era hora que l’Església s’ocupés de medi ambient". L’altra, la simplificació: l’encíclica ‘green‘.

La conversió, la instrumentalització ideològica, sorgeix d’alguna cosa inherent als mecanismes de la societat desvinculada: la fragmentació, la dificultat per assumir concepcions integrals, holístiques. Un problema greu en societats tan complexes com la nostra que només es poden abordar des d’aquella perspectiva. Aquella atomització de l’humà, la seva compartimentació, s’accentua amb la censura del que és políticament correcte. En el cas de Francisco i donada la seva potència comunicativa, es tracta d’ignorar tot el que diu que recordi posicions fonamentals de l’Església i difondre només allò que concorda amb els interessos de la cultura desvinculada. La resposta dels catòlics i de tota persona interessada en la realitat de les coses és acudir a les fonts i parlar a partir d’elles, o d’aquelles versions, que per la seva autoria, reconeixem com sòlides.

La ‘Laudato si’’ és una gran articulació entre el relat de la creació i la seva relació amb l’home, l’ingrés de Jesucrist en el món i la redempció de la condició humana, amb el deure de preservar la creació, i la correspondència entre aquesta exigència i les necessitats humanes de protecció dels més febles -com el que ha de néixer- i els desfavorits. És un gran relat cristià d’alliberament i harmonia, entre nosaltres, els fills de Déu, i amb la creació, obra del mateix Déu. És una profunda mirada evangèlica a la realitat del món, que com a tal no es compon de fragments: el medi ambient per una banda, el creixement econòmic per un altre; la protecció dels animals, d’una banda, la qüestió humana de la dignitat de la vida, per una altra.

Als que només veuen el green de l’Encíclica cal recordar-los que les seves consideracions estan inexorablement soldades a les condicions de la vida humana. Des dels pobles indígenes, als quals han de néixer, de les necessitats de desenvolupament dels països menys afavorits, a l’extraordinària petjada ecològica dels països rics que han de reduir. No es pot "explotar" la naturalesa, ni instrumentalitzar-, però el mateix s’ha de dir de l’ésser humà. Es tracta d’una encíclica que tracta de la Doctrina Social de l’Església, subratllant la dimensió ambiental, però seria una traïció a la veritat reduir només a ella.

També cal advertir sobre la temptació de presentar l’encíclica com si fos la primera vegada que l’Església es preocupa de la qüestió ambiental. Només cal mirar el Compendi de Doctrina Social de l’Església per trobar la resposta en el Capítol Desè, titulat "Salvaguardar el medi ambient". En ell ja trobarem, amb un menor grau de desenvolupament i articulació, bona part dels fonaments, i conclusions de l’encíclica. Francesc, com els seus predecessors, engrandeix el llegat eclesial en la continuïtat i la renovació, que són els dos signes catòlics per excel·lència. Els que expliquen que després de dos mil anys d’història, i la constitució de la major realitat global, segueixi interpel·lant al món amb la seva novetat, com ara ha tornat fer el Papa amb el seu ‘Laudato si’’.

La reducció, fragmentació, banalització en definitiva, comporta en gran mesura prestar només atenció a les conclusions i prescindir dels fonaments. Per aquesta via alguns reduirien l’encíclica a una crítica als combustibles fòssils, o altres acabarien en una caricatura màxima, un apologètica del reciclatge. Hi hauria així una encíclica per a ‘devots’, la qual parla de Déu, i una altra per als altres, presa com a literatura política i econòmica. I no és això; i els primers interessats a presentar de manera harmònica i integral seus contesos han de ser els catòlics, que han de resistir-se a reduir-la al seu propi biaix ideològic. L’encíclica ens interpel·la, deixem-nos qüestionar per ella, en lloc de buscar reduir-la als nostres interessos.

‘Laudato si’’, que enllaça harmònicament amb molts dels textos socials dels seus predecessors en la càtedra de Pere, i és la gran formulació actual del moviment social cristià d’alliberament. Moviment, com a gran corrent cultural articulada en la Doctrina Social de l’Església. Social, perquè persegueix actuar per portar “la bona nova als pobres, alliberar els captius, retornar la llum als cecs” (Lc 4,17-18). Cristiana, perquè “l’experiència viva de la presència divina en la història és el fonament de la fe del poble de Déu” (CDSI 451). D’alliberament, perquè Jesucrist ha vingut a “alliberar els oprimits, i predicar l’any de gràcia del senyor” (Lc 4,19), i perquè és tota la creació la que gemega sota el pes del pecat.

Hazte socio

También te puede gustar