El senyor Bono i el senyor Urkullu

Encapçalo el meu comentari amb el simple nom de dues persones perquè elles són el subjecte del mateix i també per la seva …

Forum Libertas

Encapçalo el meu comentari amb el simple nom de dues persones perquè elles són el subjecte del mateix i també per la seva evident notorietat. El primer, com actual president de les Corts, és una figura en el camp socialista amb una llarga trajectòria política de tots coneguda. Iñigo Urkullu perquè és president del PNB.

El polític manxec i el basc nacionalista coincideixen en el conflicte que ofereix la nova llei de l’avortament en:
1. El suport a la nova llei. Poden manifestar alguna petita reserva sobre el punt-parany de la nova norma com és l’avortament i les menors de 16 anys, però en el gruix del text, en el que és realment substancial, i el que és en certa manera pitjor, en les raons que utilitza el govern perfectament falses, en tot això hi estan d’acord.
2 . Es declaren catòlics.
3. En relació als dos punts anteriors, ambdós es dediquen a esmenar-li la plana a l’Església a la qual se suposa diuen pertànyer per la seva condició catòlica.
El motiu fonamental de la seva crítica a l’Església radica en el recordatori que el portaveu de la Conferència Episcopal, Juan Antonio Martínez Camino, ha fet entorn d’una obvietat: l’Església considera que els qui sent catòlics votin a favor de la llei actuen públicament de manera contrària a la doctrina fonamental, es troben en un pecat públic i, per tant, no poden combregar en coherència amb la seva fe si prèviament no practiquen el sagrament de la Reconciliació amb Déu i el penediment públic.
L’Església espanyola no diu res diferent del que per exemple ha dit i ha fet l’Església d’Estats Units. No hi ha cap novetat en això. Basti, en aquest sentit, recordar la carta del prefecte de la congregació per a la Doctrina de la Fe, de juny de 2004, el cardenal Ratzinger, actual Papa, al president de la Conferència Episcopal dels Estats Units d’Amèrica. També els hi aniria bé als catòlics Bono i Urkullu en llegir el catecisme de la seva Església dels punts 2270 al 2275 que tracten sobre l’avortament. El ser catòlic té una gran amplitud, però té límits, i aquests límits els assenyala no el subjectivisme de cadascú, sinó les fonts de l’especificitat catòlica. El seguiment de la persona de Jesucrist llegit des de la Tradició i el Magisteri
Aquestes dues persones es converteixen en doblement responsables d’escàndol si no rectifiquen en la seva posició. És doblement responsable Bono perquè unirà el seu vot a l’obertura d’una discrepància pública amb l’Església acusant-la de parcial i política, a l’Església espanyola, evidentment, quan deixa entreveure que ho estan condemnant per socialista, quan en realitat no hi ha condemna sinó conseqüència d’un acte que ell mateix comet. Socialista o no, ningú l’obliga a votar a favor de la llei, perquè encara que sembli de riure també és necessari recordar que els diputats d’aquest país no estan subjectes a cap altre mandat imperatiu que la seva consciència, i aquest dret està preservat per la pròpia legislació espanyola.
Però també danya a l’Església xilena, i en aquest sentit a l’Església universal, quan raona que Pinochet sí podia combregar i ell no, presentant així a l’Església com de màniga ampla amb aquella dictadura, i molt estricta amb persones com Bono. Al parlar així escandalitza perquè pretén ignorar el gran conflicte que va existir entre el dictador xilè i l’Església d’aquell país, que encapçalava el cardenal Raul Silva Enríquez. Bono és brutalment injust amb actuacions com les de la Rectoria de la Solidaritat, en defensa dels drets humans i dels perseguits per la dictadura xilena. Un servei reconegut universalment. És brutalment injust amb els sacerdots perseguits i màrtirs d’aquella Església com Andrè Jarlan, assassinat en la seva parròquia. S’oblida com Pinochet va fomentar determinades esglésies evangèliques procedents d’EEUU amb un intent d’afeblir a l’Església Catòlica. Bono va ser en el passat un polític populista que de vegades jugava a la demagògia, ara aquest alt càrrec de l’Estat s’ha transformat en un demagògic populista que pretén fer entrar un enorme camell per l’ull de l’agulla.
Urkullu és doblement responsable d’escàndol perquè a ell es deu el fet insòlit que el PNB hagi prohibit el vot en consciència dels seus diputats per a donar suport la llei del Govern. S’atreveix a dir, recolzant-se en l’Encíclica Evangelium Vitae que en aquesta qüestió de considerar-los pecadores públics van més enllà del que diu la pròpia Església, i addueix acudint a aquella encíclica, el núm 73:“quan no sigui possible evitar o abrogar completament una llei avortista” i que aquesta llei estigui dirigida “a limitar els danys i a disminuir els efectes negatius en l’àmbit de la cultura i de la moralitat pública”. Posats a buscar raons podia haver trobat alguna que no es desmentís a través de la seva simple lectura, perquè és una evidència clamorosa que la nova norma va dirigida a blindar jurídicament a les clíniques privades que fan negoci amb l’avortament i que han convertit a Espanya en l’únic país on funcionen lliurement. No és res més que la resposta interessada al procés sobre l’escandalós caso Morín.
La llei espanyola és contrària a l’establert pel tribunal Constitucional, presenta una característica eugenèsica única a Europa, despenalitza de forma absoluta l’avortament -altre fet insòlit a Occident- discrimina als metges en funció de si són partidaris o no del mateix. I, a més, com recordava el propi Consell d’Estat, no fa res, absolutament res per a remeiar l’actual situació de falta de control, d’imperi del negoci i del privat que regeix les normes de l’avortament a Espanya. Solament fa falta conèixer la memòria de la llei, que subratlla que la seva aplicació no tindrà cap cost addicional. Sobretot si considerem que ara amb una normativa molt més estricta ha resultat un colador per falta de control.
Abans de tot això, cóm es pot argumentar que el PNB actua per a limitar els danys? És una actitud cínica, hipòcrita, perquè és pública i notòria la raó del suport. No té res que veure amb l’avortament, simplement es tracta que els socialistes li garanteixin al PNB que continuaran mantenint el seu poder foral en les diputacions basques. Urkullu és el responsable d’haver canviat l’avortament lliure per un grapat de monedes.
Hazte socio

También te puede gustar