Eleccions als EEUU: una primera impressió

No disposo dels resultats electorals definitius ni d’alguns dels interessants referèndums que van escometre diversos Estats, però creo q…

Forum Libertas

No disposo dels resultats electorals definitius ni d’alguns dels interessants referèndums que van escometre diversos Estats, però creo que si és possible oferir una primera aproximació: el Partit Demòcrata, evidentment, ha estat derrotat, però aquesta afirmació ha de venir seguida de dues matisacions.

La primera és que resulta habitual que el partit del president de torn rebi una correcció en aquestes eleccions intermèdies, en les quals es renova la totalitat del Congrés i una tercera part del Senat. Clinton, que va acabar el seu segon mandat amb un notable prestigi, va rebre un dur cop en aquestes eleccions, com ara li succeeix a Obama. Però l’anterior precisió ha de venir seguida d’una altra: els demòcrates derrotats, i això es veu clarament amb els resultats del Congrés, són els obamistes, aquells que han manifestat un major suport a les polítiques del president. Mentre que han obtingut millors resultats els qui en el seu moment van marcar distàncies o aquells que són molt durs en les crítiques a la primera figura política del país a pesar que sigui del seu mateix partit.
La victòria republicana al Congrés és àmplia, si bé no ha aconseguit la majoria en el Senat, alguna cosa extraordinàriament difícil atès que només es renovaven 33 dels cent escons, i la majoria preexistent era clarament favorable als demòcrates. De tota manera, les distàncies hauran quedat reduïdes al mínim.
La tercera autoritat del país, després del president i vicepresident, serà previsiblement un republicà, destronant així a Nancy Pelosi, la polèmica presidenta demòcrata i membre de l’esquerra del partit. L’embranzida del Tea Party ha dinamitzat les files republicanes. La idea que podia fer mal a aquest partit ha quedat molt desvirtuada. És cert que, en alguns casos, les primàries van atorgar la victòria a un candidat de la nova ona conservadora, que en les eleccions generals tenia menys possibilitats que el candidat republicà clàssic, però en altres casos ha succeït tot el contrari, i el representant del Tea Party ha escombrat el demòcrata. Sens dubte una de les figures que destaquen d’aquest moviment és Marc Rubio, nét i fill de cubans, ara senador per Califòrnia, i que en el seu discurs de la mateixa nit de les eleccions va adoptar un to de molta altura i brillantor. Van ser paraules amb clares ressonàncies d’un candidat a la presidència, molt allunyades dels tòpics amb que es presenten aquest segment del partit republicà. Per altra banda, s’ha produït una nova dinamització en les files conservadores que hagués estat difícil de concebre després de la victòria d’Obama, i aquest és un mèrit d’aquest nou moviment.
Obama es troba ara en una difícil situació. Les seves polítiques han estat clarament rebutjades i la composició de les càmeres assenyala un probable paràlisi legislativa que li pot perjudicar encara més. Li quedarà la política exterior, però fins ara les seves noves obertures amb intents de diàleg amb Iran, de pacificació del conflicte palestí israelià, de desactivació de la bogeria nordcoreana, de bon enteniment amb la Xina i la Unió Soviètica, no estan donant els fruits esperats. Tot un ampli sector d’europeus, més entusiasmats amb el nou president que els propis americans, hauria de reconèixer amb sentit comú que Obama és per cultura el president d’EEUU menys europeista que s’ha conegut, almenys des dels inicis del segle XX. Obama haurà de canviar també la política exterior si vol obtenir algun resultat, i la Unió Europea hauria d’estar atenta a aquesta necessitat.
Potser, en el fons de tot, batega una consideració que semblava oblidada. L’escassa experiència executiva d’Obama. Mai va tenir un càrrec d’aquest tipus i de la política d’alt nivell només un mandat com senador a Washington. L’ensorrament del seu equip abans de les eleccions, sobre tot l’econòmic, la marxa del seu cap de gabinet, que ve a ser l’equivalent d’un primer ministre a la francesa, indiquen també notables dificultats per a compondre equips sòlids i estables.
Molta gent veu Obama, més enllà del color de la seva pell, com un personatge elitista, fred i distant. I aquesta pot ser una diferència clau amb Clinton. Quan aquest mateix tipus d’eleccions el va enfonsar en la misèria, Clinton va reaccionar amb un mea culpa, reconeixent que en bona mesura s’havia equivocat, i es va desplaçar en un vigorós moviment cap al centre del tauler polític americà. De moment, la primera reacció d’Obama ha estat diferent. No hi ha reconeixement d’error algun i sí, simplement, la tòpica cançó de les errades en la comunicació.
Serà Obama president d’un sol mandat, com ja ho va ser Bush pare i Carter? La seva capacitat per a gestionar l’actual i enèrgica derrota i, sobretot, de millorar sensiblement la situació econòmica estaran en la base de la resposta. En qualsevol cas, tant per a qui els agradi com per a qui disgusti el Tea Party, cal subratllar que la consciència cívica dels nord-americans és envejable.
Hazte socio

También te puede gustar