Els catòlics hem d’impulsar un nou projecte

El nostre país viu sota el pes d’una llarga sèrie de crisis acumulades que mai es resolen, solament s’obliden perquè l’última a arribar desplaça l’anterior. Les pensions són un bon exemple perquè constitueixen la conseqüència de molts factors, des de l’haver convertit gairebé la maternitat en una malaltia de transmissió sexual, que cal evitar a tot cost, fins a la feblesa mai corregida de la nostra productivitat total dels factors, passant per la facilitat amb la que el model econòmic genera atur, i la dificultat que posseeix per oferir un treball digne. Tenim una crisi ambiental, no solament de canvi climàtic Quin és el cost en vides i euros de la contaminació de les nostres ciutats? Vivim en una emergència educativa que produeix gairebé el doble d’abandonament escolar primerenc i un 60% més de joves ninis que la Unió Europea.

En el rerefons de totes aquestes crisis, es troba la gran crisi moral, la dificultat, individual i col·lectiva, per identificar el bé, el just i el necessari, i una envolvent institucional, inclosos els partits polítics, d’una ineficàcia extrema, perquè de no ser així les crisis no s’haurien acumulat.

El resultat és el fracàs d’un model de societat que combina neoliberalisme i progressisme, en la que perspectiva de gènere és doctrina oficial recollida en les lleis, i l’homosexualitat, antany brutal i injustament perseguida, s’ha transformat en una ideologia política puixant, plançó privilegiat de la teoria Gender.

Tot succeeix en un escenari on l’Església, els cristians, viuen en una situació preocupant, tant com perquè el papa Francisco, gens donat als alarmismes, juntament amb el patriarca de Moscou Kiril: “Estiguin preocupats per la limitació dels drets dels cristians, per no parlar de la discriminació contra ells, quan algunes forces polítiques, guiades per la ideologia del secularisme que quan es torna agressiu, tendeix a empènyer al marge de la vida pública”

I és que en realitat vivim en el marc d’una exclusió del cristià que ens afecta com a persones i com a Església. L’exclusió cristiana, es fa patent al debat públic. En ell, es pot participar des de tot tipus de creences excepte des de la cultural i l’ètica cristiana. S’argumenta i es defineixen polítiques des de la perspectiva de gènere, les identitats GLBT, el marxisme i el postmarxisme, l’ontologia liberal o post kantiana; des de Kant, Nietzsche, Rawls, Laclau o Negri. Des de tradicions culturals diverses. Però no es pot fer el mateix en nom de la cultura cristiana. En el rerefons hi ha una idea molt perillosa: l’Església, els cristians, el fet religiós, són negatius per a la vida social. És un brutal contrasentit, donada l’obra assistencial i educativa cristiana.

El model vigent està enfonsat, és ineficient i injust. Ha fracassat en l’educatiu, cultural, social, econòmic i polític.  El sistema de valors establert per les ideologies dominants està en les causes principals del desastre. L’absència de virtuts i l’elogi dels seus oposats, l’orgull, la infidelitat, la luxúria i tants altres. L’oblit dels béns interns de cada activitat, aquells que guarden relació amb les finalitats de la mateixa, com sanar, produir riquesa, vetllar pel bé comú, pròpies del metge, el dirigent empresarial i el polític, i la supremacia dels béns externs, com els diners, el poder i la notorietat, són cada vegada més la norma. No és el valor social de “el que fas és el que val” en aquest model, sinó el que aconsegueixes cobrar. La raó és sempre la mateixa: l’apel·lació a la lògica d’aquest bon instrument que és el mercat, que deixa de ser-ho quan ha estat elevat a fi i després l’han convertit en tòtem i tabú

Tot això ha fracassat. I d’on sorgirà la solució? Del mateix sistema de valors, la mateixa ideologia sobre la persona, perquè uns la faran més liberal, i uns altres més estatal?  Per favor! Accentuar la malaltia solament condueix a l’agonia.

La resposta solament pot venir de “fora” el sistema hegemònic, i l’únic “fora” que avui existeix amb capacitat d’oferir alternatives a tots, és la concepció social cristiana, la seva antropologia i els seus sistemes de valors i virtuts, fruit de la fe, però que poden ser reconegudes en la seva bondat, sense ella.

Els catòlics hem de portar una altra vegada a la nostra gent un nou impuls cristià aquesta és la tasca. La qüestió per no incórrer en el discurs estèril és què fer concret, i el com fer-ho. Podem dialogar sobre això un altre dia.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>