Els polítics intercanviables

No és freqüent que el cap de llista d’un partit en les eleccions europees acabi de director general, és a dir de càrrec pol&…

Forum Libertas

No és freqüent que el cap de llista d’un partit en les eleccions europees acabi de director general, és a dir de càrrec polític de confiança d’un govern al que el seu partit, el que li va encarregar la responsabilitat de representar-lo en el Parlament Europeu, s’oposa i critica. Encara ho és menys que accepti el càrrec en un ministeri, el de Cultura, quan el programa del seu partit propugna la seva dissolució. No és gens freqüent, però és el cas d’Ignasi Guardans, diputat, cap de llista per CIU, fins a aquí pocs dies, en el Parlament europeu.

Defenestrat per la direcció del seu partit i després d’uns mesos d’autogestionar-se una sortida, ha trobat en l’àmbit de la cultura del PSOE un lloc d’acord amb les seves idees i aspiracions. A Guardans no li va agradar la decisió de no renovar-lo com candidat per CIU al Parlament Europeu. Considerava que ho havia fet prou bé com perquè no fos així i hi ha dades que indiquen que en molts aspectes va realitzar una tasca tangible, encara que hi ha altres que assenyalen que sobretot es va dedicar a fer coses que li donessin relleu mediàtic més que al servei de la gent, la qual cosa, donat com funciona la política avui dia, no és un pecat particularment greu.

Potser el nou director general de l’Institut de Cinematografia i de les Arts Audiovisuals hauria d’haver recordat el que li havia passat al seu predecessor, a qui va substituir en el Parlament Europeu, Carles Gasoliba, un veritable expert en l’àmbit de la UE amb anys de treball i de relacions, un capital extraordinari per a una organització de dimensions modestes a escala europea, com és Convergència Democràtica, que va ser substituït per la direcció del partit a favor de Guardans. Gasoliba ho feia molt bé, però no va haver-hi prou. Guardans ara no tindria de què estranyar-se, li han aplicat el mateix mètode mitjançant el qual ell va ser diputat a Europa. Aquesta és la llei de ferro de la nostra política. No es tracta tant de la qualitat i dels resultats com del major o menor acomodament en un moment determinat als interessos del reduït nombre de persones que configuren la direcció del partit.

Però el cas Guardans serveix para subratllar altre aspecte de la qüestió. Existeixen polítics que són clarament intercanviables. Guardans no és l’únic dels actuals membres amb càrrec de CDC que podrien intercanviar-se en llocs del PSC o directament del PSOE. Hi hauria prou amb que no els fós renovada la seva situació en la llista al Congrés de Diputats o al Senat, que en ambdues bandes hi ha homes i alguna dona que emprendrien la mateixa ruta. Preval la consciència, els principis polítics o solament el càrrec?
El PSOE presenta a Guardans com “un moderat víctima de la radicalitat convergent”. En realitat el nostre nou director general de cinema és més aviat d’actituds radicals, especialment contra l’Església i tot el que tingui un significat cristià. Durant la seva època de diputat en el Congrés, exercia de tertulià a la Ser i des d’allí es va cansar de rajar tot allò que li semblava que tenia una dimensió catòlica. Ho feia en excés, amb ostentació. No es tracta de jutjar persones, que totes mereixen respecte, també les que exerceixen càrrecs públics. El que s’ha de jutjar són les conseqüències dels seus actes, i aquests en el cas de Guardans són manifestament clars: sofreix de fòbia catòlica.
Això no va ser obstacle perquè en el seu moment CDC el nomenés candidat, decisió a la qual jo, llavors, que encara era un simple afiliat, em vaig oposar per considerar que el cap de llista havia de tenir una posició més integradora, menys sectària. El meu èxit en la gestió interna va ser perfectament descriptible, i per això em vaig pronunciar públicament en un article en La Vanguardia explicant les meves raons per no votar a CIU en les eleccions europees. Allò em va merèixer l’obertura d’un expedient disciplinari, que creo que es va desintegrar pel camí.
Ara Guardans mantindrà, en la seva condició de director general, la fidelitat, com és lògic, al cap del Govern, a qui CDC s’oposa, i al temps la seva afiliació a CDC. Això també és difícil d’entendre. Jo crec que una persona té tot el dret del món a canviar la seva opció política, perquè el que ha de pesar és la seva pròpia consciència. Ara, el que ja no resulta tan estètic és quan el canvi es produeix perquè a un no el renoven en el càrrec, i encara menys si manté un peu en cada marge del riu. Tan semblants resulten els postulats de l’un i l’altre partit que fa possible aquesta doble fidelitat, a Rodríguez Zapatero i a CDC? Aquells qui accepten aquesta situació per part de Convergència tampoc ajuden a que la política sigui una qüestió clara, perquè de fet estan acceptant una doble militància que en el fons reflecteix l’existència d’una concepció cultural i una moral comuna entre una part dels càrrecs de CDC i el PSC –PSOE.
Hazte socio

También te puede gustar