Els precursors de la violència

Si té ocasió llegeixi l’entrevista en La Contra de La Vanguardia (18 de novembre) que Victor-M. Amela realitza a Jordi Albertí, i…

Forum Libertas

Si té ocasió llegeixi l’entrevista en La Contra de La Vanguardia (18 de novembre) que Victor-M. Amela realitza a Jordi Albertí, investigador de la persecució religiosa durant la guerra civil. És una mostra clara de com la creació d’un clima previ, el que va dominar la ideologia de la FAI, va acabar en massacre religiosa.

Els set mil eclesiàstics morts a Espanya representen el 14% dels cinquanta mil ciutadans assassinats en el bàndol republicà. És una proporció extraordinària, però més greu resulta encara que la majoria, 4.221, van ser liquidats a Catalunya en mans de la FAI principalment, encara que no només d’ells. Socialistes i comunistes també van col·laborar en una mesura més reduïda en aquesta espantosa tasca.

Molts van ser morts amb acarnissament, cremats vius, els ulls arrencats, els testicles tallats. El patrimoni arquitectònic i artístic va ser arrasat per les flames, en un vandalisme absolutament boig.
Perquè tot això es produís és necessari subratllar l’existència del clima previ, de la demonització de l’altre, que passa, en una primera fase, naturalment incruenta, per negar-li el dret a discrepar.
Tot això em venia al cap quan rellegia un article que vaig retallar, també de La Vanguardia, del passat diumenge, de Toni Soler. Molts es preguntaran i qui és aquest senyor? Doncs és algú molt important en la comunicació de la cultura trivial de Catalunya. Té pàgina fixa en La Vanguardia a quatre columnes, un programa de ràdio i la seva productora de Televisió té col·locats tres programes còmics de paròdia, tres, en la graella de televisió de Catalunya. És un fet insòlit aquesta concentració en mans d’una sola persona. Però això és el que hi ha.
Toni Soler en aquest article celebrava el tancament de les dues emissores de la COPE a Lleida i Girona. Considera que “aquesta emissora de la Conferència Episcopal és un perill públic”, “que tancar-la no és censura a un mitjà crític, sinó sentit comú i de la dignitat democràtica exercit per la majoria”. Afirma: “en fi, fer la guitza a la compe no soluciona res però sempre és una alegria”.

Per a qui es dedica a la comunicació és una curiosa interpretació de la llibertat d’expressió, on l’altre no té dret a discrepar i la majoria sí té el dret a silenciar a les minories. Comparteixo la idea que dos dels programes de la COPE, el del matí i el de la nit, no responen a l’estil de comunicar, propi d’una emissora cristiana i no té justificació sota aquest punt de vista. Comunicar des d’un judici cristià té les seves exigències que exclouen el tot val.

Precisament, amb motiu de la meva primera assistència a l’Assemblea del Consell Pontifici de Laics, se’m va encarregar elaborar una ponència sobre la comunicació en el marc de la reflexió sobre Christifideles laici. Si li interessa pot llegir-lo an aquest ENLLAÇ. Però una cosa és estar disconforme amb l’estil, amb el sistema de valors que transmet, i altra cosa molt distinta és impedir-li parlar.

Toni Soler defensa que s’impedeixi parlar en nom d’un respecte que a més ell no té quan fa una paròdia ridícula, impresentable, del Papa en un dels seus programes de televisió. Ho fa de manera regular. No té cap semblança el personatge amb Benet XVI, no és una caricatura, simplement són ganes de fotre la marrana, en l’estil propi –no se si és el cas- del ressentit que va anar a una escola religiosa. Aquesta barreja d’intolerància de negar la presència social a l’altre, aquesta agressivitat contra el catòlic, forma part del brou de cultiu que permet, a partir d’un nivell determinat, justificar el pas següent: l’agressió i la violència. Això és un dir per que sí.

Ara mateix a Catalunya s’ha destrossat un monument de víctimes de la guerra civil que no és de l’època franquista. Es tracta d’un símbol recordatori d’una massacre religiosa que ha estat necessari esperar setanta-dos anys perquè pogués aixecar-se, i que ha estat destruït al cap de dos mesos i mig. Es tracta d’un monument en la població de Cervera en record de dotze carmelites assassinats el 28 de juliol de 1936. Es tractava simplement d’una creu, ara destrossada, col·locada sobre una làpida en la qual figuraven els noms dels religiosos assassinats. Van ser cremats i les seves restes es van espargir per la zona.

Han deixat un record, han pintat símbols comunistes i independentistes. Qui practiquen el jejeje, jijiji, en la televisió contra els catòlics com fa Toni Soler, qui negua el dret a parlar –encara que parlin malament, perquè això és, se suposa, una democràcia- faciliten la formació de condicions objectives per a què alguns descerebrats apliquin la violència. És un clima que poc a poc va calant.

Una dona, Avelina Torras, escrivia aquest mateix diumenge una carta, també en La Vanguardia, que deia “qui és l’Església per dir si això o allò està ben fet o no?” En els seus centres de reunió que diguin i opinin el que vulguin però, per favor, que deixin d’opinar en altres àmbits on ningú els crida”. És a dir, l’Església, els catòlics, per a aquesta mentalitat totalitària seria l’únic grup social que no podria fer sentir la seva veu en la plaça pública, pel simple fet de ser Església.
Però no es tracta només del catòlic. El recent reportatge del The Economist, sobre el maltret futur que espera a l’economia espanyola, tenia unes pàgines més aviat tirant a desoladores, sobre Catalunya. La reacció del govern ha estat impròpia de qui respecta la llibertat d’expressió.
Altra dada, el 30 de setembre passat, centenars de persones van omplir l’Aula Magna del Col·legi d’Advocats de Barcelona per a escoltar a sis oradors, persones notòries i molt distintes entre elles, de la societat civil, que difícilment haguessin coincidit en un acte polític, reunits per a demanar un sistema electoral que permeti l’elecció directa dels diputats. Ni un sol mitjà de comunicació, ni tan sols els que tenen secció catalana però es fan a Madrid, es va fer ressò dels succeït. És una campanya que ha de ser silenciada i se silencia.
Toni Soler i senyores com Avelina Torras, signant de la carta de La Vanguardia, n’hi ha a tot arreu d’Espanya, que ningú es cridi a engany, -vegi’s sinó el cas de Sor Meravelles i el Congrés dels Diputats- però si que hi ha una especificitat en el cas de Catalunya, que és la tremenda asfíxia en l’àmbit de la comunicació. Poc a poc tots els espais es van tancant i tot just queden illes. I aquesta asfíxia ho contamina tot, incloses les publicacions que no es fan a Catalunya però que tenen redaccions aquí.

Cada vegada és més difícil poder parlar amb claredat i honestedat en l’àmbit públic i això ho dic quan en el meu cas encara posseeixo, no sé durant quant de temps, d’una modesta però real capacitat de presència. Quan als disset anys vaig començar en la clandestinitat, la meva primera experiència política, oposant-me al franquisme en nom de la democràcia i Catalunya, mai vaig pensar que l’horitzó podria convertir-se en el que ara estem vivint. No pot ser, torna a ser un deure el canviar-ho.

Hazte socio

También te puede gustar