En els temps de l’Ágora d’Amenábar: Sant Agustí i el mite d’Hipatia (I)

En temps d’Hipatia trobem un personatge d’una importància fora del comú pel que representa per a la cultura universal. Es tracta d…

Forum Libertas

En temps d’Hipatia trobem un personatge d’una importància fora del comú pel que representa per a la cultura universal. Es tracta de Sant Agustín d’Hipona. La seva vida és ben coneguda, tant com la seva obra. No es tracta, per tant, de la transformació d’una persona en mite, sinó d’una realitat històrica que pot manipular-se en funció de la ideologia.

Agustí parla per si mateix en la seva extensa i, en bona mesura, autobiogràfica obra, la seva manipulació resulta, doncs, molt difícil. El seu interès per a nosaltres sorgeix d’una evidència: significa com gegant cultural que viu en un temps paral·lel al d’Hipatia, encarnant el pensament i l’actuació cristiana. Aquest fet permet observar directament el seu significat real d’aquella sense intermediaris històrics. Agustí és qui introdueix el potencial platònic en el nostre món, qui el recrea i adapta, i arriba fins a nosaltres, no en exclusiva, però sí de forma decisiva. Qui salva a la filosofia clàssica no són els exhausts pensadors pagans sinó el cristianisme. Aquesta és la realitat històrica que corre el risc de ser enfosquida per intents com el film Ágora, cosa fàcil en un temps com el nostre on prolifera la cultura de baixa qualitat, el digest per a les masses, farciment d’ideologia freturosa de rigor, que té al seu favor, això sí, tota la força de la simplicitat i del relat audiovisual.
Sant Agustí va néixer l’any 354, un abans que Hipatia, a uns 1.300 quilòmetres a l’oest d’Alexandria, en la Numidia romana, la ciutat de Tagaste. Va viure, per tant, en el mateix temps que ella i en una cultura marcada per influències semblants. Ell en l’Imperi d’Occident i Hipatia en el d’Orient. De pare no religiós i mare profundament cristiana, Santa Mónica, Agustí va ser durant molts anys un inconformista del pensament i també un home que en la seva joventut va gaudir d’allò que en llenguatge tòpic anomenem ‘plaers de la vida’. Encara que educat per la seva mare en el cristianisme, no es va mantenir en ell i la seva inquietud, molt centrada en el problema de la veritat i, per tant, del sentit últim de la vida, el va dur al maniqueisme, una nova religió d’origen irànic, fundada pel persa Mani en el segle III.
Sant Agustí va ser, doncs, maniqueu un bon nombre d’anys, fins que la seva insatisfacció davant les respostes que havia trobat i viscut el va dur a una marxa en els reptes del pensament que havia iniciat als 19 anys, quan va començar a estudiar filosofia. En aquest caminar desenganyat va recalar en filosofia escèptica. Aquesta forma de pensar no s’ajusta al sentit col·loquial que avui li donem al terme, el de no creure en res, sinó que l’escèptic es basa en el dubte i la investigació de la mateixa partint de la premissa que no existeix una veritat objectiva perquè tot és subjectiu. Tot depèn del subjecte i no de l’objecte. No existeix el fred sinó la sensació de sentir fred. Per a l’escèptic no és factible emetre judicis i si només opinions.
Els precedents en matèria religiosa i filosòfica certament no preparaven a Agustí per al cristianisme: El seu rebuig juvenil, una educació filosòfica que compartia la idea del dualisme allunyada d’un Déu personal i creador i de la comprensió de Jesucrist, Déu i home. Més encara, cóm un filòsof entrenat en l’escepticisme podia assumir una concepció sobre la divinitat tan aparentment complicada com la Santíssima Trinitat? Doncs no només es va convertir sinó que una de les seves obres mestres va ser precisament ‘La Trinitat’ (De Trinitate libri XV), escrita entre l’any 339 i el 412, composta per dotze llibres i dividida en cinc parts.
Tota l’experiència agustiniana, el seu gust per la poesia i el teatre, el seu sentit sensual de la vida una vegada abandonat el maniqueisme, no el predisposava aparentment a un canvi religiós tan espectacular, que a més li va exigir una modificació substancial de la seva forma de viure. Però el que seguia bategant en el pensament i sentir d’Agustí al llarg de tots aquests canvis era la seva recerca de la veritat, una forma d’entendre-la, i això és el que el va conduir al cristianisme. Plató, l’escola filosòfica d’Hipatia no va ser un inconvenient, sinó tot el contrari, un accés des de la raó. La presentació d’una forma de pensar cristiana enemiga, incompatible amb la filosofia, com des del segle XVIII fins al nostre temps plantegen alguns pamflets, és òbviament una traïció històrica de proporcions escandaloses.
Hazte socio

También te puede gustar