Encadenats al desig: de la ideologia de gènere al transhumanisme (V)

L’estadi de la ideologia de gènere

La ideologia de gènere és hegemònica en gran part d’Occident, i de fet constitueix l’única ideologia global dominant, substitutiva en la seva concepció de totalitat del marxisme. Ho constata, últim cas, el vot favorable del Parlament Europeu, per 408 vots a favor, 236 en contra i 40 abstencions de l’anomenat ‘Informe Rodrígues’, que precisament estableix el caràcter dominant d’aquesta doctrina excloent en la vida social dels estats membres . Van votar a favor els socialistes, l’esquerra, els liberals i els verds, però també una part minoritària dels propis diputats del Partit Popular Europeu. No deixa de ser sorprenent que una base ideològica tan allunyada en la seva capacitat interpretativa de la realitat hagi arribat a un predicament, o precisament per això resulta un indicador de l’estat de la cultura europea. La perspectiva de gènere ha donat peu a està eclosió de grups molt minoritaris que s’han convertit per les seves pulsions sexuals en identitats polítiques. El que històricament només havien estat pràctiques sexuals individuals, reconegudes socialment o penalitzades; han assolit l’estatut legalment reconegut d’una identitat col·lectiva: l’homosexualitat, com a cas més destacat, però al seu rebuf avança la transsexualitat i la bisexualitat, encara que aquesta última, per la seva naturalesa, posseeix un hàbitat més porós en el conjunt de la societat i necessita de menor protecció i foment, atès que funciona molt bé per si sola. Aquestes particulars preferències sexuals signifiquen una important aportació per a la ideologia de gènere, perquè justifica el seu nucli teòric: el ser home o dona no importa, el que compta és la lliure construcció cultural que un fa de la seva forma de viure la relació sexual, de manera que es pugui ser dona en cos d’home i al revés, i a més canviar. En aquesta ideologia el sexe és per definició polimorf. Significa la destrucció de la determinació de la base material humana en la seva dimensió clau, la sexual. La que configura en gran mesura capacitats diferents dels homes i dones, des de la biologia hormonal a la forma de processar la informació, especialment la sexual, i respondre-hi. És una gran ruptura amb la base biològica de la concepció antropològica de l’ésser humà. Constitueix un estadi superior de la desvinculació perquè la practica sobre el fonament antropològic. Però en la seva versió política la teoria del polimorfisme no funciona exactament així, perquè queda reduït a la primacia homosexual en l’home, i al post-feminisme de gènere en la dona. No hi ha lloc per a l’home. El concepte polimorf té sentits diferents segons l’àmbit en què s’apliqui, com la genètica o la informàtica, tot i que algun d’ells pot servir, com el que posseeix en programació: “una entitat que pot contenir valors de diferents tipus durant l’execució del programa “. En un sentit més general constitueix la propietat de certs cossos que poden canviar de forma sense variar la seva naturalesa, o en biologia la característica d’algunes espècies de presentar un aspecte morfològic diferent les espècies que tenen dimorfisme sexual. En realitat, cap definició s’ajusta bé al sentit que li atorga la ideologia de gènere, que situa la construcció cultural de l’orientació sexual com una cosa movible. Però, en la pràctica política, l’únic que legitima -i es pressiona perquè també sigui una regulació legal- és la condició homosexual; el “sortir de l’armari” ho expressa en termes populars. Una opció, la del canvi, que està vetada per l’homosexual, que no pot provar que la seva condició també és canviant, transformant-se en heterosexual. Es produeix així una de les moltes contradiccions inassimilables de la ideologia de gènere. La condició heterosexual, que és l’única que posseeix la capacitat reproductora de l’espècie, és inestable, mudable, mentre que l’homosexualitat és l’estadi definitiu de l’ésser humà. Dut a les seves últimes conseqüències lògiques, la societat hauria d’avançar cap a la seva condició homosexual, que mai pot tornar enrere. Aquesta idea és brutalment contrària a la biologia evolutiva, un dels principis inapel·lables és garantir la continuïtat de cada espècie. Per al feminisme de gènere “l’home”, el “mascle”, constitueix en si mateixa una categoria negativa que només pot canviar positivament si adquireix una altra condició sexual (de gènere). L'”home” configura una “classe biològica” (aquí ja no juga la construcció cultural, perquè es tracta de deixar de ser mascle en el seu sentit nominal i no com adjectivació) que construeix una cultural, la “patriarcal”, que té per objecte reprimir la dona. Un dels seus mecanismes bàsics és la violència contra ella, i això explica la transformació d’una categoria patològica, el feminicidi de parella, tan lligat a la ruptura del vincle, en una categoria social, política i, en el cas d’Espanya, legal. La de l’home, qui pel simple fet de ser-ho és presumptament culpable, i el seu delicte resulta -encara que sigui igualment molt més penat que si el comet una dona. L’homicidi de dones és particularment repugnant perquè es realitza generalment contra el més feble, i trenca un codi de conducta no escrit d’una especial protecció a la dona, al nen i l’ancià. Per això cal denunciar la manipulació que pateixen les víctimes, sota l’etiqueta assumida acríticament de “violència masclista” és a dir la que imposa l’home. La legislació espanyola ha consagrat sota aquest principi fals una norma injusta: ser home comporta pel simple fet de ser-ho una major gravetat en la sanció, però no com un agreujant que pot o no donar-se, sinó com un fet estructural. Es transforma la patologia d’uns casos concrets en una causa general. Es produeixen de mig centenar a seixanta casos de feminicidis de parella a l’any, per a una població de 23,6 milions de dones, que practiquen la majoria d’ells en circumstàncies molt concretes, les de la ruptura del vincle de la parella. Aquest fet específic es transforma en una violència genèrica, indiscriminada, l’home contra la dona, sense abordar la patologia del rebuig, sense distingir el que és un presumpte assassinat amb traïdoria, com pugui ser el cas de les dues joves presumptament assassinades per l’ex parella d’una d’elles, en aquest estiu del 2015 a Conca, amb el resultat d’un trastorn emocional greu que en molts casos comporta el suïcidi del propi agressor, i tot això, a més, projectat, com “violència de gènere de l’home”, que és el sentit real de l’expressió. Cinquanta, seixanta casos a l’any, no es poden abordar com un fet massiu, com una mena de plaga; així no es resol res, malgrat la duresa de les sancions; l’acte que en una dona és una simple falta, comès per un home es transforma en delicte que pot acabar a la presó. De poc serveix el desplegament de mitjans atorgats a aquesta causa en una justícia particularment pobra d’ells; jutjats especials, ordres d’allunyament, vigilància preventiva. Inexorablement moltes d’aquestes morts porten l’afegitó per part dels mass media que no “existien ni denúncies prèvies, ni antecedents penals”. És clar que no, perquè el que hi va haver va ser l’explosió d’una patologia que havia d’haver estat tractada. Això no treu perquè sí existeixin homes maltractadors que gaudeixen fent mal a la dona, però posar-ho tot en un mateix sac, i generalitzar-lo, condueix a un greu error que impedeix actuar amb justícia i eficàcia. Perquè, aquest discurs emmascara les evidències. És fàcil constatar que, tot i tractar-se d’un dels països amb una legislació més àmplia i dura, Espanya presenta una taxa d’homicidis de dones dels més baixos d’Europa, lluny dels països destacats de la llista, com Suïssa, Finlàndia o Noruega, el que aparentment no deixa de ser una sorpresa per als estereotips que es manegen. Estats, que d’altra banda, que tracten el problema en el marc de la legislació general i no mitjançant lleis especials. A Espanya es dóna un desplegament legal i de mitjans que no tenen en termes relatius parangó a Europa. Aquest cotilla ideològic que impera impedeix constatar una altra evidència preocupant: els homicidis totals disminueixen, mentre que els que succeeixen contra dones descomptats els feminicidis de parella creixen. Per què? Quines són les causes? .Per què no s’ha estudiat a Espanya, com han fet altres països d’Europa amb resultats probatoris, com influeix la prostitució en els homicidis i la violència contra la dona? Perquè amb les excepcions comptades d’algun grup feminista, l’oficial, el de gènere, i el conjunt dels partits polítics, mai han mostrat interès per aquesta relació. S’ha de protegir la dona, és clar que sí, i el nen, i l’ancià, però també l’home d’una estigmatització injusta fruit de la manipulació. I, per protegir-los a tots, el primer és abordar les causes reals que ocasionen el mal, i més en la seva justa proporció i mesura. VEURE: Encadenats al desig: de la ideologia de gènere a l’transhumanisme (IV)

Hazte socio

También te puede gustar