Entreteles d’un debat de TV

Per causes circumstancials, per tant tan normals com la vida mateixa, he tingut ocasió d’escriure tant en La Vanguardia com en El Mundo, i participar …

Forum Libertas

Per causes circumstancials, per tant tan normals com la vida mateixa, he tingut ocasió d’escriure tant en La Vanguardia com en El Mundo, i participar en un debat en la televisió sobre un tema bé conegut pels lectors de ForumLibertas: la qüestió de la hijab, el mocador musulmà.

Les observacions que puc haver tret de totes aquestes petites experiències són simples retalls de realitat. Trossets irregulars de la veritat, però prou interessants com per a reflexionar sobre ells.

Per exemple: en la televisió em va al·lucinar el plantejament del representant del PP de Catalunya, Xavier García Albiol, que és el número u en la ciutat de Badalona, portaveu en la Diputació i responsable de l’organització del partit.

El seu plantejament era el negar senzillament el dret que la nena anés coberta amb e la hijab a l’escola perquè a aquesta edat ella no podia decidir, i es tractava, per tant, d’una qüestió que imposaven els pares.

És difícil d’entendre com es possible combinar aquest plantejament amb la defensa de l’objecció de consciència que els pares fan en matèria d’EpC. I és que existeix un error de fons que és molt perillós per als cristians. Es tracte de la defensa unilateral basada en “el perquè nosaltres som d’aquí”.

Aquesta és una defensa inútil, contraproduent i que ens pot acabar fent molt de mal. La raó és evident. Aquest tipus d’arguments no tenen cap força jurídica, prescindeixen dels drets constitucionals i, a més, des del punt de vista cristià, resulten perfectament impresentable.

La defensa de la llibertat religiosa activa, la que permet manifestar amb la presència l’adscripció religiosa i el dret dels pares, només pot ser per a tots, sense altres límits que els que determina la llei, que són molt pocs.

Altra cosa que m’ha cridat l’atenció poderosament, i potser peco d’ingenu. És la facilitat amb que molta gent es desplaça cap a plantejaments que res tenen a veure amb els Drets Humans i la Constitució Espanyola, i a més, ho fan en nom de valors democràtics.

Per exemple, es defensa que l’escola pugui establir un reglament intern i que aquest prevalgui sobre qualsevol altra norma. Això és un despropòsit jurídic. Una escola pública ha de cenyir-se estrictament al que li és donat en el marc legal espanyol, i una escola concertada té el dret, a més, d’aplicar el seu propi ideari, que per haver estat prèviament aprovat en un procés reglamentat és obvi que s’ajusta a les lleis.

Els arguments que he vist per persones que s’ofendrien si se’ls negués el títol de demòcrata és que “com s’ha de tolerar en l’escola la diversitat de creences”, “això seria un caos”.

És a dir, es nega el pluralisme, la realitat mateixa de la societat que constitueix el fonament de la democràcia, i es rebutja la diversitat, el que l’altre sigui distint, quan aquesta distinció molesta a les pròpies conviccions. Això és terrible, perquè en nom de la democràcia el que s’imposa és una cultura totalitària.

Em sorprèn també veure com molts pares prescindeixen del seu dret i responsabilitat de vetllar per l’educació moral i religiosa dels seus fills i la traspassen de ple a l’escola. En aquest punt, trobaríem una de les causes bàsiques, una de les arrels, del gran fracàs escolar que viu Espanya.

Sense pares responsables en el plànol moral, que no cedeixin aquesta funció a tercers, l’escola no pot suportar el pes simultani d’educar i d’ensenyar, que evidentment no és el mateix encara que estigui estretament relacionat.

Un aspecte que val la pena subratllar és la capacitat del partit socialista per a atreure un sector minoritari, petit però creixent, de musulmans, o millor dit, en alguns casos exmusulmans, al laïcisme i a l’esfera d’influència del seu partit. Ho estan fent amb el món llatinoamericà, amb notable eficàcia.

Per a això apliquen un instrument tremendament poderós: els ajuntaments. Les institucions locals són imprescindibles per a construir un poder polític fort des de la base, en el cas de la captació de persones que procedeixen de països islàmics, a força de contractar-los com mediadors culturals i altres funcions semblants.

Evidentment no els capten a tots, però sí, als qui manifesten una major predisposició per a assumir paràmetres lligats al laïcisme, sense per això perdre el seu sentit d’identitat musulmana.

Aquí es veu clarament la diferència entre religió i cultura. No són persones creients en l’Islam, però tenen en l’Islam la seva identitat cultural, quelcom semblat al que succeeix en el món jueu.

Això ja ho va veure Sarkozy a França i per això la seva política d’acostament, sobretot al món islàmic –el catòlic ja ho tenia d’entrada més pròxim- a pesar de que la seva duresa en la política immigratòria podria donar motiu a construir-li un estereotip molt diferent.

El que fa Sarkozy amb aquesta identitat cultural és el que no saben fer alguns representants del PP.

Els cristians hauríem de preparar-nos més i millor per a saber raonar des del punt de vista de les lleis d’aquest país, quins són els drets que han de complir-se i com han de dur-se a la pràctica.

És un error tremend que per desconeixement o negligència deixem que factors molt valuosos que conté la Constitució relacionats amb la llibertat religiosa, l’educació, i els drets dels pares, per exemple, no constitueixin vectors bàsics del nostre discurs públic, i formin part d’una acció pública que cau de ple en la defensa dels drets civils.

Hazte socio

También te puede gustar