¡És la família…!

(La Vanguardia).- Que la família és decisiva per a la nostra felicitat personal resulta indiscutible. Que del seu bon funcionament depengui la societat està en part assumit. Que ella incideixi decisivament en el benestar econòmic constitueix una realitat ignorada.

Podem constatar la seva importància en l’últim gran estudi sobre les condicions que faciliten o impedeixen que els fills visquin millor que els pares (Where is the land of opportunity? The geography of intergenerational mobility in the United States) de Raj Chetty i altres (2014).

Dels deu principals factors entre els 27 que manegen, tres es relacionen directament amb la família: mares solteres, taxa de divorcis i famílies desestructurades, mentre que uns altres també estan condicionats per ella, com els resultats escolars i el capital social. Això últim no és nou, ja ho va mostrar James S. Coleman el 1988 (Social capital in the creation of human capital). Ara mateix. L’OCDE assenyala la desestructuració familiar, la família monoparental, com un dels factors que poden provocar un baix rendiment en l’estudiant (Low-performing students. Why they fall behind and how to help them succeed).
La majoria dels països que disposen d’estats de benestar saben de la importància del bon acompliment de la família, i per això les incentiven. No és el nostre cas. Amb les dades del 2011, els que va utilitzar el Consell Assessor per a la Transició Nacional per calcular la viabilitat de la independència, Catalunya dedica a família i natalitat el 0,94% del PIB, per l’1,38% Espanya, i el 2,23% la UE. Les xifres mostren la insensatesa espanyola i catalana.

La família és el nucli sobre el qual es construeix la societat. Tots venim d’una família, i gairebé tots construïm una altra. Sobre aquest sistema de relacions interfamiliars, en el qual ens fem com a persones, s’assenten les altres institucions.

En una primera fase, l’escola, el treball, l’església, i el veïnatge. Sobre elles s’estructuren les de naturalesa més opcional, les associatives. Per aquest motiu sense un bon substrat familiar tot queda negativament afectat, i resulta costós i poc eficient suplir-ho amb despesa pública.

La necessitat que les famílies funcionin ben (com en un ordre diferent, les empreses) és quelcom evident, però no es reconeix en les polítiques públiques. L’omissió és greu i la paguem molt cara. He intentat explicar-ho amb cert detall en Una nova teoria de la família. Les funcions de la família en el creixement econòmic i el benestar.

I és que la família actua sobre el creixement econòmic mitjançant el compliment de set funcions que són insubstituïbles, perquè cap altra institució pot realitzar-les en els mateixos termes d’eficiència, a més d’una octava en la qual intervé juntament amb altres agents. Es tracta de l’estabilitat familiar, la capacitat per engendrar descendència i educar-la, la disponibilitat de normes internes compartides i la cooperació amb els altres; una espècie de spillover social que configura, juntament amb la xarxa de parentiu, el capital social. Altres funcions són l’eficiència en l’aplicació dels seus recursos interns i la reducció dels seus costos socials, així com l’efecte dinàstic capaç de diferir rendes actuals en benefici de generacions futures. Finalment, l’estalvi i el consum, compartides amb altres institucions, públiques i privades.

Quan les funcions familiars es realitzen malament, es perjudica el creixement econòmic, i es produeixen costos socials, que al seu torn ocasionen costos públics de transacció i costos d’oportunitat, deteriorant l’Estat del benestar. Hauríem de ser els primers interessats a evitar que aquests costos es produïssin, perquè som nosaltres qui els paguem.
Tot això no acaba de ser ben entès. Per deficient comprensió, per ceguesa ideològica o per ambdues qüestions alhora, el resultat és que les polítiques familiars són deficients, i la catalana un desastre. El resultat és molt perjudicial, especialment pels qui menys tenen, perquè redueix la capacitat per desenvolupar-nos econòmica i socialment, drena les prestacions socials i augmenta la desigualtat.

Per aquest motiu un bon govern es verifica per les polítiques que aplica, per facilitar el bon acompliment d’aquelles vuit funcions pròpies de la família, diferenciant-les nítidament del que són les ajudes socials per lluitar contra la pobresa i la marginació, que són quelcom molt diferent. A Catalunya les primeres, les polítiques de família pròpiament aquestes, no existeixen, i les altres, les pròpies de l’assistència social, són insuficients i defectuoses. Els qui més parlen de fer un nou país s’han oblidat –bastants ho menyspreen– que Catalunya segueix sent, no per la Generalitat o les estructures d’Estat, sinó per la tasca ben feta de les famílies catalanes en el passat, com ha succeït a Polònia, Irlanda, o Israel. Tot això sembla oblidat. O rectifiquem o ho passarem malament.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>