Església: acompanyar sí, però on

Una tasca vital de l’Església és la d’acompanyar a les persones, a la humanitat sofrent. Aquest és un mandat inevitable, que exigeix, però, respondre a dues qüestions: acompanyar on i per què. Si no es fa així, es pot incórrer, sobretot en la societat opulenta, en una col·laboració passiva amb les causes que fan mal a les persones, les causes que l’aparten de Déu, i amb les estructures de pecat. Igual que la solidaritat, la caritat cristiana, quan arriba a una gran dimensió, com succeeix afortunadament amb les nostres Càritas, té el risc d’actuar com a vàlvula de seguretat de la injustícia social, sinó d’il·lustrar sobre ella, també en una societat marcada per les addicions als diners, a l’evasió, al sexe, i per l’alienació en una societat desvinculada, s’incorre en la possibilitat de convertir l’Església en un hospital de campanya que cura ferits per ser retornats al front, on tornaran a ser danyats, fins i tot morts. I aquesta no és la tasca de l’Església. L’Església està per acompanyar l’ésser humà, per la seva trobada, la seva experiència de Déu, i ho fa així perquè aquesta és la bona nova a proclamar, la de que en Déu tot el que és humà es realitza. L’Església no és una agència humanitària, tot i que viu profundament en la humanitat de l’home, però per ajudar a que la transcendeixi. Si no obra d’aquesta manera corre el risc, ja evident, de ser una Església sense signe, sense identitat. Certament, l’Església ha de viure en el temps present, però no per dependre d’ell, sinó per transitar-hi amb la mirada a la creu de Jesucrist, com assenyala Baltasar. Si no fos així, si els canvis del món marquessin els canvis en l’Església, aquesta es dissoldria en la nimietat, en la temporalitat de la història. Llavors, no ha de canviar res? És clar que sí ho ha de fer, però des de la perspectiva de Jesucrist, la Tradició i el Magisteri. Les tradicions són dinàmiques, MacIntyre escriu amb encert que una transformació sorgeix de dos impulsos, en relació a altres tradicions rivals (i això t’obliga a preguntar quines són les més decisives ara i aquí), i també pel corrent intern que busca la millor adequació. Però, en ambdós casos, la qüestió fonamental és que no desapareguin els acords fonamentals que la caracteritzen i li donen sentit, i això ens obliga a preguntar quins són aquests acords en el cas catòlic. I el nostre acord fonamental se situa en l’eix de la persona de Jesucrist tal com es manifesta en els evangelis, i el conjunt del Nou Testament, en el marc de la tradició i interpretació de la pròpia Església. Perquè el que identifica les qüestions fonamentals és que són indemnes al temps. Déu, el judici personal, la recompensa i el càstig, el que ens és manat, i sobre el que som advertits, no canvia. Aquesta és la causa profunda de per què no adorem al Cèsar, no vam ser gnòstics, ni arrians, tot que eren opcions atractives, perquè no acceptem la lliure interpretació de la Bíblia, perquè professem el perdó dels pecats que necessita del penediment, perquè seguim la primacia de Pere i la continuïtat apostòlica, perquè afirmem la presència real de Jesucrist en l’Eucaristia, la Comunió dels Sants, la Nova Aliança i el Poble de Déu, la resurrecció i vida eterna. Perquè afirmem que el món ha estat creat per Déu persona i Trinitat. Aquesta última qüestió serveix per il·lustrar el que s’ha dit sobre la tradició: sense Creació no hi ha Déu, i això ja dóna lloc a tota una teologia i una interpretació de la història, però això no vol dir dificultat per acceptar l’evolució, que és un signe del nostre temps, ni el Bing Bang, ni a adequar la idea de Cel i Infern als coneixements actuals, afirmant que no és un lloc ni un moment, perquè l’espai i el temps, dimensions relatives del nostre Univers, deixen d’existir en l’altra vida. Acompanyar i curar el ferit per fer-lo partícip de la Bona Nova, tot el que no sigui això destrueix a l’Església perquè la deixa sense identitat i impedeix sentir-se membre de la seva comunió unit per un vincle fort.

Hazte socio

También te puede gustar