Família, pobresa i desigualtat

familia

Els diaris ho han explicat aquests primers dies d’octubre: “El comtat de Lake Providence a Louisiana és el més desigual del país”. D’una banda, les rendes més altes, blancs, aconsegueixen els 548.000 euros a l’any; per una altra, les més baixes -negres- se situen en només 6100. El 50% de la població es troba per sota del nivell de pobresa relativa o de risc de pobresa, com es vulgui. És una mesura brutal, encara que la població pobra americana (la situada per sota del 60% de la mitjana de la renda per càpita) posseeixi un nivell d’ingressos superior al que aquí qualifiquem sota el mateix concepte. És una mesura relativa, però serveix per aproximar-nos a una realitat de mancances.

El 14% de la població d’aquell comtat és blanca i el 84% és negra, la qual cosa significa que una part important del primer grup es troba en les rendes mitjanes i altes, entre una tercera part i el 40%. Per tant, el color de la pell, causa antany d’una segregació legal, segueix marcant diferències socials. Però si aprofundim més en les dades trobem un comú denominador per a blancs -que òbviament també n’hi ha- i negres pobres. Es tracta de la seva situació familiar. Concretament, la seva desestructuració. Abunden les mares solteres o divorciades, en menor mesura, amb un parell de fills, o les dones que tenen diversos fills de pares diferents. És una regularitat que els estudis socials nord-americans, de llarga trajectòria, repeteixen  fins a la sacietat. El problema dels negres -pobresa, delinqüència, presó- radica que en una mesura més elevada que les altres comunitats, no només blancs, sinó llatins i orientals, estan atrapats per un cercle viciós de famílies monoparentals pobres, majoritàriament amb una dona al capdavant, joves criats sense la presència d’un adult, i noies que mantenien relacions sexuals molt ràpid sense vincles estables amb l’home. Aquest marc de referència reprodueix una mentalitat que dificulta en una mesura extrema la sortida de la pobresa i la marginació. I el contrari, l’estabilitat familiar i un forta capital social explica que les poblacions d’origen oriental d’immigració més recents obtinguin molts millors resultats econòmics, i els seus fills, incloses les dificultats actuals, experimentin amb major freqüència els beneficis de l’ascensor social.

Fins a aquí la reiteració, amb més fets, d’una realitat evident: solament el matrimoni estable fa possible afrontar en millors condicions la vida. És obvi que les desigualtats d’origen marcaran, però no prou per conduir a la pobresa, i sí que facilitaran que els fills visquin millor que els pares.

I aquesta és la gran contradicció de la nostra societat. Malgrat l’evidència fins a l’avorriment d’aquestes dades, la cultura mediàtica, el paradigma cultural, quan  no les lleis, empenyen en sentit oposat, cap a tot allò que facilita la relació sexual primerenca i promíscua, l’avortament com a solució, el emparellament inestable, provisional, la cerca de la pròpia realització més que l’atenció cap a l’altre en el matrimoni.

Quan observem les crisis actuals -de renda, desigualtat, empobriment, educativa- observem solament alguns paràmetres causals, però ometem uns altres d’un gran poder explicatiu: la situació de la família.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>