Francisco: l’Estat té un deute amb la família

En una de les seves primeres intervencions a l’Equador, a la missa a Guayaquil, el Papa ha situat la qüestió de la família. De la s…

Forum Libertas

En una de les seves primeres intervencions a l’Equador, a la missa a Guayaquil, el Papa ha situat la qüestió de la família. De la seva intervenció desig subratllar ara un concepte, aquell que adverteix que l’Estat té un deute social amb la família, i que per tant l’ajuda a la mateixa no pot ser interpretada com "una almoina", com una política d’assistència social, podríem dir. Aquesta en tot cas quedaria limitada només a aquelles llars que viuen en situació de pobresa, però no a la família en termes generals, que és al que es refereix Francisco. Aquests ajuts socials ho serien més en raó de la pobresa dels subjectes que pel fet de ser família. Alhora, totes elles haurien de rebre una prestació -universal, per tant- com a contrapartida al que aporten a la societat, a l’Estat. Diferenciar els dos conceptes és fonamental, cosa que no sempre es fa. De fet, la política familiar o està dotada en un ministeri específic, que no pot confondre amb el serveis socials, o la seva naturalesa encaixa més en les polítiques econòmiques transversals que en una altra cosa.

Ja sé que aquesta idea pot estranyar però és la que respon a la realitat del seu paper. D’aquí que quan el Papa es refereixi a "deute social" de l’Estat, crec que no ha de ser entesa només en termes ètics, o fruit d’una reflexió religiosa, sinó també en termes literals. El no fer-ho comporta dos tipus de problemes greus: perdre de vista l’enfocament adequat de les polítiques integrals de desenvolupament, i ignorar que és el que realment fa la família en termes de creixement i benestar, les funcions que exerceix, el que implica caure en el nominalisme. No és el nom que fa la cosa, no és allò al que se li digui família que genera l’aportació que dóna lloc al deute, sinó les funcions concretes que exerceix relacionades amb l’economia i el benestar. Són aquestes les que produeixen els béns, i no el nom.

Aquestes funcions són bàsicament les relacionades amb l’estabilitat familiar, la no ruptura, que està a la base de totes les altres, la capacitat de generació descendència com a mínim en taxa de reemplaçament, la capacitat educadora, que és la font primària -l’única- del capital humà, el capital social localitzat a la família, que es tradueix en efectes sobre aquell capital humà, i la generació d’externalitats positives, i l’efecte dinàstic, que facilita l’existència d’una cultura d’inversió a llarg termini, o en altres termes a diferir consums presents en raó d’avantatges futures llunyanes. Aquestes funcions i les seves derivades incideixen sobre els factors de creixement i benestar: sobre el treball, la formació de capital, el capital humà, el funcionament institucional, la productivitat, la taxa de progrés tècnic a través d’aquell capital humà, la desigualtat i la mobilitat social, les perspectives deflacionàries, per una part. Per una altra, sobre el sistema públic de pensions, i també sobre la distribució de la despesa i la inversió, a través de l’impacte dels costos socials i la seva variació, i el seu efecte sobre els costos de transacció públics i d’oportunitat.

Tot això en bona mesura es margina de la reflexió econòmica i política, amb el consegüent perjudici, i d’això és del que tracte en el meu últim estudi sobre les funcions econòmiques de la família, realitzat gràcies a la col·laboració de la Universitat Internacional de la Rioja (UNIR).

Desvalorar i aplicar en el pla tècnic i polític els principis sobre la família, i de fet el conjunt de la Doctrina Social de l’Església, és una necessitat imperiosa, més quan el model sota el qual vivim fa aigües per tot arreu.

Hazte socio

También te puede gustar