François Hollande, un Zapatero qualsevol

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol Va ser Mitterrand qui ja va dir, amb la modèstia que el caracteritzava, que ell era l’últim gran pr…

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

Va ser Mitterrand qui ja va dir, amb la modèstia que el caracteritzava, que ell era l’últim gran president que tindria França perquè els successors serien simples gestors. La realitat no ha estat tan exacta, hi ha hagut bons presidents i fins allà on no ha arribat la persona ha assolit la ‘grandeur’ que França atorga gratuïtament al president de la República i que el situa per sobre dels criteris i les batzegades de la política normal. Hi ha en tota aquesta veneració laica encara l’empremta que De Gaulle va imprimir a aquest càrrec en constituir la Cinquena República, de forta inspiració presidencialista.

De totes les persones que han ocupat el lloc de màxima responsabilitat en el Govern de França, després del general, sens dubte la pitjor des del punt de vista polític és l’actual mandatari, François Hollande. L’home que va arribar amb una campanya d’imatge basada en ser el contrapunt de la política econòmica que imposava Alemanya als restants socis s’ha convertit a escala europea en el representant de la França més insignificant des de la fi de la Segona Guerra Mundial, una cosa que es diu aviat. Mai Paris ha pesat tan poc en el joc polític europeu, i això en si mateix resulta increïble, però és l’evidència de cada dia, com ho és que Hollande sigui el president pitjor valorat, amb distància, de tots els antecessors a aquesta altura de mandat. És un altre segon rècord que confirma que la sèrie de caramboles que al final van portar a Hollande a ser el candidat del Partit Socialista i a vèncer no eren favorables per al bé d’aquell país. Ell mai no hauria estat la persona escollida si no haguessin succeït per entre mig una sèrie de conflictes interns al Partit Socialista, amb l’excandidata i la seva exdona inclosa, i la detenció de Dominique Strauss-Kahn, el qual havia estat president del Fons Monetari Internacional.

Hollande ha complert amb un ritu que és ja signe d’identitat. Els països que en un moment determinat gaudeixen d’un mal govern, i Espanya va ser en això un predecessor, legislen sempre el matrimoni homosexual. Hi ha una estreta relació en aquest sentit, que naturalment no es complirà al 100%, perquè no es tracta de cap llei de la física, però si d’una dada més que sorprenent. En paral·lel, es produeix una paràlisi de tot intent de transformació socioeconòmica. Fixeu-vos en el detall. França governada teòricament per l’esquerra, s’oposa ara a l’impost de transaccions financeres, una de les reivindicacions més sentides per atenuar una mica la força de l’ultracapitalisme sense fronteres, que ja han acordat un gran nombre de països de la Unió Europea, tots ells governats per el centredreta. Com és possible declarar-se d’esquerres i oposar-se a aquesta taxa? Doncs a base de posar en el frontispici del país el matrimoni homosexual, perquè avui el que dóna aquest pedigrí de progrés són aquest tipus de qüestions. Això s’explica perquè l’esquerra europea està pràcticament destruïda, sense nord i amb escasses possibilitats d’arribar al govern en la major part d’Europa, ni tan sols comptant amb l’ajuda de la terrible crisi en què vivim immersos. També Espanya en això és un exemple proper.

Ara, per continuar amb el seu procés cap a la res, Hollande va adoptar una decisió que se li ha tornat en contra. Es tractava de crear una nova imatge del símbol republicà ‘la Marianne’ per il·lustrar tres mil milions de segells i, per això, es va escollir a uns dibuixants progres procedents més del món del còmic que de les arts plàstiques pròpiament dites. Però un d’ells, Olivier Ciappa, ha declarat que la imatge amb la qual s’han editat aquests segells correspon a la dirigent del grup Femen, Inna Shevchenko, una de les cares visibles d’aquest grup feminista ucraïnès, que basa la seva acció ‘revolucionària’ a mostrar en públic els seus apèndixs mamaris. Naturalment, la protagonista s’ha alegrat molt i ho ha celebrat a la seva manera, a Twitter, declarant que "ara els homòfons hauran de llepar-me el … quan vulguin enviar una carta". Una exquisida sensibilitat la d’aquesta senyora. Abans d’aquest nou fregat, el de què la imatge de França correspongui a una dirigent ucraïnesa d’aquest perfil, com si no hagués imatges de dones franceses dignes d’inspirar un nou segell, el president havia declarat amb aquest sentit de l’oportunitat que el caracteritza que "era una il·lustració de la joventut, prioritat en el seu mandat". És un home que té l’especial habilitat de trepitjar tots els ous que troba al seu camí, la qual cosa unit a la seva gestió l’ha conduït on està, en les tenebres més profundes entre les preferències del seu electorat. De fet, també aconsegueix una altra característica destacada: és el primer president francès, perquè en això els ciutadans del país veí són molt respectuosos, que ha estat xiulat per grups contraris al matrimoni homosexual durant la magna celebració del 14 de juliol.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>