I si el cristianisme no hagués existit? (i II)

La transcendència. La idea de la relació personal amb Déu, a través del propi jo, que no sorgeix tant del compliment de la…

La transcendència. La idea de la relació personal amb Déu, a través del propi jo, que no sorgeix tant del compliment de la llei com del reconeixement de l’encarnació, mort i resurrecció de Jesucrist i el seu caràcter salvífic, donen lloc a aquest sortir d’un mateix. Sant Pau i la seva Epístola als Romans no és només un peça religiosa monumental, sinó la matriu cultural de moltes dinàmiques posteriors. No existiria la Filosofia sense aquest sentit d’ascendir més enllà, sortir d’un mateix. Kant, Husserl, Jaspers, entre d’altres, manegen diferents sentits de transcendència per construir la seva filosofia. La transcendència és, en el plànols social, econòmic, polític, per tant antropològic, el contrapès de l’individualisme al que necessàriament ens condueix la interiorització a la que abans em referia. És el dèficit de transcendència del nostre temps que condueix a la interioritat humana a esdevenir un hiperindividualisme hedonista i narcís.

La concepció d’infinitud desenvolupa tot el seu potencial en el marc referencial de la cultura cristiana, encara que aquest no sigui el seu origen. La idea de les perfeccions de Déu, o la seva concepció com a contrària a la finitud del Déu cristià, construeixen les condicions per pensar i desenvolupar l’infinit com una cosa diferent al buit, al no res. Al final del nostre procés trobem com a persona la plenitud en la infinitud i inefabilitat de Déu, que llavors passa a ser conegut. Aquesta visió del procés humà lògicament comporta una idea de la persona i de la societat diferent d’aquelles altres cultures que troben la seva realització en fondre mitjançant l’extinció del subjecte en el més enllà absolut, el nirvana, i resulta encara més diferent del materialisme que veu en l’esdevenir personal la seva simple i total desaparició, el convertir-se en res.

La raó és inherent al pensament cristià molt abans de la referència obligada a Descartes. La idea paulina de llei natural per la qual l’Escriptura coincideix amb el que "està inscrit en els nostres cors testificat per la consciència" (Rom 2,15) és la base per a la ulterior definició de llei natural de Sant Agustí i la capacitat de raonar per conèixer de l’existència de Déu. La raó es desplega juntament amb la fe i no contra ella. La fe no nega la raó, sinó que la reafirma i la condueix. L’itinerari a favor de la raó, és llarg, tant que arriba fins ara mateix quan precisament un Papa, Joan Pau II, en Fides et Ratio, ha escrit l’últim i més important al·legat a favor de la racionalitat, precisament en aquests temps on l’anomenada postmodernitat rebutja molt de l’aportació de la raó, com a conseqüència del fracàs històric de la secularitat que Europa va experimentar durant la primera meitat del segle XX.

L’emancipació de la dona com a subjecte diferent i no depenent en tot l’home, propi de la tradició grega i també romana, i que es manifesta en totes les grans cultures del món, és una aportació cristiana que atorga a la dona un estatus i visibilitat social desconegudes. I així podríem afegir moltes més concepcions distintives: la idea coetània de justícia i igualtat, aquesta última tan connectada al implícit catòlic, que no veu -a diferència de la Reforma- en la riquesa un do de Déu. Això té també un paper negatiu, en caure alguns en l’error històric de pensar que com la riquesa no justifica la pobresa tampoc és una càrrega injusta. En qualsevol cas, no és una conseqüència menor que l’estat del benestar sigui una aportació pràctica d’Europa al món, una singularitat que només s’explica a través d’aquestes arrels. I tampoc és gratuït pensar que la seva actual crisi no està deslligada de la seva negació.

Institucions clau com "la universitat", "l’hospital", "l’hospici", són concrecions d’una determinada visió cristiana de l’ésser humà i de la resposta a les seves inquietuds i necessitats en aquest món.

També la possibilitat de llibertat i de democràcia. Aquestes singularitats, pròpies d’Europa i del seu bessó occidental a Amèrica del Nord, que no troben equivalent en cap altre àmbit de civilització, ni en el món musulmà, pèrsic, hindú i sínic.

I ara que la globalització l’afecta gairebé tot, és obligat recordar la seva altra versió, la humanista: l’universalisme, la igualtat radical, indignitat i consciència de tots els éssers humans i la consegüent organització que ho expressi en termes individuals i de lliure adhesió. Això és l’Església catòlica. L’universalisme sorgeix conceptual i pràcticament del cosmos cristià, i especialment troba acomodament en la configuració de l’Església catòlica, que s’autodesigna amb el seu nom precisament universal, avant la letre. Encara avui l’Església és l’única organització realment universal, formada per persones adscrites directament, sense intermediaris dels estats.

He enumerat uns vectors que sorgeixen del fonament cristià i creixen i desenvolupen, contrapesant-se uns als altres, buscant nous equilibris en el seu avanç i realització històrica, equivocant en algunes interpretacions momentànies, constituint primer el "elan" europeu i després universal.

El cristianisme és molt més que l’aleteig d’una papallona que es transforma en huracà amb el pas del temps, és l’huracà mateix que ha transformat la història i contínua fent-ho.

Enllaç a I si el cristianisme no hagués existit? (I)

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>