Ideologia de Gènere, Yihad i laïcisme

“Je suis Charlie”: una respuesta equivocada y fallida “Je suis Charlie”: una resposta equivocada i fallida

L’11 de gener de l’any passat es va dur a terme a París una gran manifestació per protestar contra els atemptats que van sofrir Charlie Hebdo (*CH) i un supermercat jueu. Va ser el “Je suis Charlie” una resposta equivocada i fallida com ho demostra la dinàmica de conflicte en la societat francesa. I ho va ser perquè es va confondre la necessària solidaritat amb totes les víctimes i la protesta contra la barbàrie, amb convertir en símbol de la llibertat europea un setmanari -unes idees- que es basen en l’odi a la religió i el recurs sistemàtic a la blasfèmia com a “modus vivendi”, confonent la llibertat amb el menyspreu a l’altre. En convertir aquest engendro en símbol de la societat francesa -occidental?- s’atorgava una victòria estratègica a la yihad, perquè accentuava la imatge d’una cultura, l’occidental, que ofèn al sentit religiós, i facilitava la polarització. La defensa dels valors de la societat quedava en mans del paradigma Charlie Hebdo, quan en realitat és un factor de conflicte i desunió. S’acreixia la idea del laïcisme com a agressió a la religió.

El que va venir després no ho ha millorat, un president feble i un primer ministre, Valls, jacobí i ambiciós, han prosseguit la línia de col·locar el laïcisme com un estadi superior, integrador i resolutiu dels “excessos” de la religió. El resultat ho assenyala Emmanuèle Todd, un assagista jueu: “el laïcisme és vist i percebut com una espècie de religió d’estat agressivament enfocat contra els musulmans”, i formula aquesta regla “com més ateisme militant més islamofobia que, al seu torn, alimenta més antisemitisme”. Al que podríem afegir i més cristianofobia, per “igualar” les coses, com demostra la darrera portada de Charlie Hebdo.

Però el laïcisme que divideix la població, revoluciona els musulmans, millora el brou de cultiu perquè prosperi la yihad europea, que en definitiva persegueix provocar una espècie de guerra civil o, almenys, una guerra de guerrilles a Europa. A més, allunya a molts cristians d’un estat que no els acull. Això últim és tan evident que Sarkozy en refundar la UMP, el gran partit del centre dreta francès, convertint-lo en “Els Republicans”, va escriure en el seu Twitter que era una crida a tots aquells per als qui el llegat de la civilització cristiana no és una opció”. Això en la França laïcista i republicana. En l’Espanya monàrquica i constitucionalment amiga de les confessions religioses, ni un sol polític és capaç d’expressar-se en aquests termes I juntament amb el laberint francès, l’europeu, al que Espanya no és immune, que pot afegir una nova amenaça si es confirma que els atacs massius a dones, sobretot, en Colònia (516 denúncies) però també a Hamburg (133) i, en menor, mesura a Stuttgart i Frankfurt, responen a un pla, com ha aventurat el ministre federal de Justícia Heiko Maas, encara que no hi existeixin proves fefaents. En qualsevol cas, és versemblant perquè respondria a una estratègia d’acció i reacció molt potent. En societats on el feminisme, i cada vegada més, la ideologia de gènere, són hegemònics, es planifiquen accions que tenen com a objectiu danyar a la dona amb la participació, programada o involuntària, de musulmans i refugiats. L’escàndol pot ser immens i en dos fronts. En el del feminisme i la ideologia de gènere i en el del conjunt dels ciutadans, que senten els atacs a dones com una humiliació pròpia. Això dóna lloc a més mesures repressives legals i populars contra els musulmans i els refugiats, la qual cosa afavoreix el reclutament de la yihad, aprofundint així la seva línia estratègica d’obrir un front a Europa. Aquesta hipòtesi és massa dolenta perquè pogués resultar certa. En definitiva, seria l’ús polític de la dona com a conflicte polític, un correlat del que fa la ideologia de gènere en sentit oposat.

En qualsevol cas, Europa té un problema al qual no sap quina resposta donar i que, òbviament, no passa per la recepta francesa de més laïcisme i més repressió policial, perquè a més, en el problema es barregen poderosos components de desigualtat social.

Per apuntar quelcom positiu diria que Europa, els seus estats, necessiten articular una resposta, que juntament amb unes mesures de seguretat raonables, contempli els següents aspectes: 1) Que torni a funcionar “l’ascensor” i les mesures de cohesió social. 2) Que se superi el fracàs educatiu, més agut en uns països que en uns altres, però real en la majoria, sobretot, referent als nois. 3) Que existeixin perspectives reals per als joves amb independència del seu origen familiar i confessió. 4) Que es renovin els acords fonamentals basats en el reconeixement positiu de la dimensió religiosa i el llegat de civilització cristiana que ens aporta fonaments i horitzó de sentit; laïcisme de l’estat entès com a neutralitat a l’espai públic, del seu paper i no ingerència en la vida religiosa. 5) Institucions inclusives, poques però potents, de les quals segurament l’exèrcit és una d’elles. 6) El reconeixement positiu de les comunitats que constitueixen una dimensió necessària de cada persona.

Hazte socio

También te puede gustar

One comment

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>