Jesús

Jesús

És ja un clàssic que al llarg de la Setmana Santa es publiquin articles de diferent factura i igual propòsit, negar que Jesús sigui Déu. Per què aquesta qüestió es manté viva i polèmica en una societat tan trivialitzada com la nostra? Segurament perquè es tracta d’una figura atraient, però també, perquè entre bons i dolents, hi ha més de dos mil milions de persones que creuen en Ell; més que mai a la història i creixent al mateix ritme que la població del món. És un gran relat de dos mil anys que es manté ben viu.

En els articles d’enguany he observat una crítica, en general respectuosa, que  com és lògic es concentra en el punt decisiu: voler (de)mostrar que Jesús no va ressuscitar. És lògic. Ja ho va dir Sant Pau amb millors paraules: “O Crist ha ressuscitat o els cristians som les persones més desgraciades del món”.

La ciència fa més difícil avui negar la seva existència, que era l’argument central en els segles XVIII i XIX. Avui el mainstream contrari a la divinitat de Jesús assumeix que va existir, predicà uns pocs anys, tingué un grup de seguidors i fou crucificat. És el mateix que sosté l’esquema cristià amb la decisiva  discrepància de la resurrecció. El cristianisme és la resurrecció, no només ella, però si la seva condició necessària, perquè és la que fonamenta l’anunci de la bona nova del Déu que ens estima i ens anuncia que estem destinats  a la vida plena sense límits, perquè les dimensions de l’espai i el temps han deixat d’existir. Aquesta és la nostra fi si nosaltres no ens entestem a torçar-ho. Però sense resurrecció  l’anunci s’esmuny.

És del tot evident que no seré jo qui pretengui demostrar que realment “allò” va succeir, entre altres raons perquè aquesta és l’essència de la gràcia de la fe, que no es dilucidarà fins a la fi dels temps, quan el signe de Jesucrist es faci present esfereïdorament. Però, que no sigui demostrable no significa que no pugui raonar-se, i per fer-ho, acudiré a la seva dimensió social.

El final de Jesús és dolorosament tràgic per la crucifixió, tortures i indignitats prèvies. Els apòstols, com la gran majoria dels seus seguidors, l’han abandonat, s’han escapolit. Només la seva mare Maria, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu, l’acompanyen en la mort a creu. “També hi havia allà moltes dones que s’ho miraven de llunyexplica l’evangeli de Mateu. Com també foren dones, la mateixa Magdalena i la mare de Jaume junt amb Salomé, les primeres a trobar la tomba buida, i a  Jesucrist, el retornat de la mort. Les dones, sempre les dones, com a puntal del cristianisme.  En aquell moment, amb la mort de Jesús, el grup dirigent, els apòstols i els seus, com a molt dos mil seguidors a tot Israel, uns centenars a Jerusalem, deserten. Estan ensorrats moralment i religiosament. Tot s’ha acabat. El messies era només un home que ha tingut una mort ignominiosa. El poder del Temple i de l’Imperi, el principi de realitat, ha guanyat. Tot està liquidat. Però en pocs dies, els que van de la mort a l’anunci, rebut amb incredulitat, de la Resurrecció, tot canvia. Molts deixebles sols i col·lectivament es retroben amb Jesucrist, parlen amb ell, i Ell els parla. I es produeix la  transformació radical d’aquella gent atemorida, marginal, no gaire preparada, que esclataria amb la Pentecosta, el quinquagèsim dia del temps Pasqual, la seva culminació, la vinguda de l’Esperit de Déu i l’inici de l’Església, L’Assemblea del Poble de Déu. Els atemorits deixebles surten a predicar la bona nova. Hi ha empresonaments, màrtirs- el primer Sant Esteve, al qual contribueix Pau abans de la seva conversió. Es produeix una diàspora i una onada evangelitzadora que ja no s’aturarà, malgrat la discriminació saltejada de persecucions i màrtirs. Els cristians són pàries, legalment i intel·lectualment. Es veuen contínuament desacreditats. Viuen més de tres segles en aquestes condicions. Però la repressió no atura res. Sense disposar de grans recursos, ni oferir- encara- una alta cultura, ni recórrer al poder, la revolució o la guerra (base de l’expansió inicial de l’Islam) creixen fins a esdevenir en el segle quart la majoria de l’Imperi, sobretot a les ciutats (pagà ve de pagès). El resultat final és conegut.

Què va succeir perquè aquell grupet de seguidors porucs, d’un racó menystingut de l’Imperi, derrotats, desmoralitzats, perduts, es transformessin en homes valerosos fins a la mort, i eficaços portadors de la Paraula? Algun fet  extraordinari, insòlit, havia de succeir i ser prou intens i estès com per a transformar tant tota aquella gent. I si no va ser l’experiència plena, el coneixement directe del triomf de Jesucrist sobre la mort, què va ser? No és suficient negar-ho perquè cal aleshores una explicació elaborada racionalment millor.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>