La CEOE i el calendari festiu

Segueix-me aTwitter: @jmiroardevol La organització que agrupa als empresaris de tota Espanya ha formulat una proposta de nou calendari de fe…

Forum Libertas

Segueix-me aTwitter: @jmiroardevol


La organització que agrupa als empresaris de tota Espanya ha formulat una proposta de nou calendari de festius impresentable. En ella es produeixen fenòmens paranormals, tals com que els Reis no sigui el 6 de gener o que el Dijous Sant deixi de ser-ho i passi a dilluns. És una visió mesquina de la realitat. Un adjectiu tan contundent com aquest mereix, lògicamente, ser justificat. Fem-ho:

El problema dels festius entremig de setmana es produeix cada any, amb més o menys intensitat, sempre en la festa de la Constitució, la setmana que incorpora aquell dia no laborable i tot seguit la Puríssima. Per tant, l’error arranca del fet que els responsables recents (la actual Constitució no és un fet tradicional) vàren designar aquest dia sense mesurar-ne les consequències. Podíen haver decidit, amb tota lògica, que es celebrés el primer diumenge de desembre, i tot resolt. Si ho haguessin fet així seguramente ens estariem estalviant molts debats sobre els ponts, perquè, a l’hora de la veritat, si fem el còmput de les hores treballades a l’any, que és el que en realitat compta, i no el dels dies festius, Espanya es sitúa en la cinquena posició amb més hores a l’esquena de tota la Unió Europea, per tant, en tot cas, hi ha un problema de productivitat i, certament, això guarda relació amb l’organizatció del treball, però no de que es deixin de traballar un nombre excessiu d’hores.

En consequència, el que seria racional és plantejar-se aquesta cuestió en la seva integritat. Fer-ho així vol dir entrar d’una vegada per totes en la productivitat, i això comportaria obrir la porta a la consideració de perquè la productivitat total dels factors (PTF) ha estat tan baixa en el passat i ara ha remontat purament pels acomiadaments, que és una forma molt béstia de assolir-ho. La PTF incorpora tots els elements que intervenen en aquest concepte síntesis: la productivitat del treball, la des inputs de capital i també tots aquells altres elements desde la gestió a la I+D, passant per la capacitat de generar valor afegit, que poden determinar el resultat final. Perquè la productivitat no és només questió de més hores, sinó del què es fa en aquestes hores, al igual que no és questió únicament de més diners, sinò de la capacitat de gestionar-los. La productivitat pot créixer perqué disminueixi el cost de producció, certament, però també hi han altres formes de fer-lo aumentar, com és fent guanyar valor al servei o a la producció.

És realment incomprensible que un dels paisos que té tres escoles de negoci entre les vint millors del món, mentre que no té cap universitat entre les cent primeres, tingui una cúpula empresarial que vola tan baix. Seguint a Josep Plà, podriem dir que el seu vol tendéix a ser gallinàci. La primera consideració va, dons, per aquesta vía, cal entrar en la questió de les hores treballades desde el punt de vista global, no només del de les festes, i desde el punt de vista de la productivitat total dels factors. Lligada amb aquesta consideració integral cal afegir-ne una altra, es tracta dels horaris, un tema ben conegut i encara més criticat que els dies festius entre mig de setmana. El horaris espanyols, desde la televisió a les empreses, passant per les administracions públiques, són un monument a la manca de productivitat, a la incompatibiliat entre la vida a la llar i la responsabilitat vers els fills i el treball. És un desgavell molt considerable. La solució en aquest cas és sencilla, es té clarament definit quin és l’objectiu i, també, qué caldria fer per resoldre-ho, la dificultat, en tot cas, està en aplicar-ho. Un pas de gegant seria si les televisions es veiessin en l’obligació de situar els informatius i, per tant, la apertura del seu temps de major audiència a partir de dos quarts de vuit o a les vuit de la tarda, segur que només aquest pas provocaria tot un enrenou. Ara, mentres es programin partits del futbol en diumenge a les 10 del vespre és evident que el país no pot anar bè.

La tercera consideració guarda relació amb el signicat de les festes. És una visió reduccionista, carent de la més mínima cultura, pensar que la vida del ésser humà es divideix només en dos tipus de temps, el festiu i el laboral, perquè el festiu no és un buit, és a dir, no és un dia de no treball, el festiu té, cada un d’ells, una significació, representen fites en la vida de les persones, expliquen quin és el relat més gran que dona sentit i incorpora els nostres relats personals. Que una bona part de la població, començant per la cúpula de la CEOE, hagi oblidat aquest element tan decissiu no justifica que els hi fem cas, perquè només ens conduirà a la construcción del home unidimensional. El diumenge és el dia de descans, evident, però és, a més, pels creients cristians el dia del Senyor i, per uns i per altres, en raò d’aquesta tradició, el moment en que s’aplega tota la familia, o al menys, així seria bò que fos. Que la festa que neix de una tradició posseeix un significat, com el té Nadal, com el té Reis, com el té la Setmana Santa, com el té el 1 de maig desde el punt de vista secular. Espanya, recordem-ho, desde el punt de vista constitucional i polític, té una vida tan revoltada que té poca tradición en les seves festes estatals. Tan poca que resulta que en té dos, la polémica Constitució i la del 12 d’octubre, potser això també s’hauria de revisar abans d’altres coses.

Algú pot pensar que el argument de la tradició no té sentit. És un error còsmic. Ara que a les empreses els ensenyen a gestionar el coneixement i els parlen de cultura d’empresa, cal recordar que aquesta gestió del coneixement i aquesta cultura d’empresa traslladat en l’àmbit del pais té com a component important la tradició, perquè aquesta no és la idea de que tot temps passat fos millor i perquè és una tradició la hem de mantenir. No, la tradició es manifesta, tal i com escriu MacIntyre en Tras la virtud, “…en la comprensió de les possibilitats futures que el passat posa a disposició del present. Les tradicions vives, precisament perquè són una narració encara no completada ens enfronten el futur encara per determinar i determinable, en la mesura en que el posseix la deriva del passat”.

La tradició és una forma insubstituible de coneixement, un punt de referència, una necessitat. Charles Taylor ho afirma en altres paraules a Les fuentes del yo quan diu que “no es disposa de la plenitud de significat amb el recursos de una única época”. Naturalment, perquè sigui així fa falta que, junt amb la festa, tinguem coneixement de la seva significació i del relat que projecta sobre nosaltres. Des d’aquest punt de vista, les festes religioses formen part de la infraestructura de la nostra cultura i poden ser valorades desde la vessant vinculada a la fe i també exclusivamente desde aquesta altra dimensió cultural. Si liquidéssim les festes religioses del calendari, aquest quedaria com un erm, sense sentit, i aquí paga la pena recordar el que escriu Sant-Exupéry: “…quan vaig aprendre el que és essencial: que abans de res, cal construir el vaixell, o edificar el temple, que dura més que l’home, i que és després i en ell on els homes intercanviaran la seva vida amb alegria per una cosa que val més que ells, i d’aquest fervor i d’aquesta alegria neixen els pintors, els escultors, els poetes. Però res esperis del home i del poble que només treballa per la seva pròpia vida i la seva pròpia eternitat”. Això, la gent de la CEOE s’ho prodria apuntar, com també podrien apuntar-se el seguent : “Aquells que s’ocupen només de enriquir-se, però moren despullats de tot, perquè res deixeran de la seva vida, ni el mantell brodat ni la casulla d’or en el temple. Cridats a entregar-se intercanviant la seva vida per la obra, van voler només ser servits. I quan vàren marxar res va quedar d’ells”.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar