La crisi i el nostre capital moral

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol En aquest mar de males notícies en què vivim instal·lats, crec que pot ajudar en gran manera…

Forum Libertas

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

En aquest mar de males notícies en què vivim instal·lats, crec que pot ajudar en gran manera llegir dos llibres. Un té bastants anys a la seva esquena i bastant notorietat, es tracta de La pell, de Curzio Malaparte, l’altre és molt més recent i és obra d’un historiador solvent, Keith Lowe, i es tracta de El continent salvatge. El denominador comú entre tots dos és la descripció d’Europa just després de finalitzar la Segona Guerra Mundial. En la nostra visió habitual, aquest període està absolutament oblidat. De fet, guanyadors i perdedors van contribuir a l’oblit, i també ho va fer un fet profundament positiu com va ser la reconstrucció europea que va començar a quallar a finals dels anys 50.

Però, abans que això, durant força temps, Europa va viure en un període bàrbar. No hi havia llei, no hi havia ordre, homes armats deambulaven pels carrers, descriu Lowe, agafant el que volien dins de la misèria absoluta que existia. La prostitució va aconseguir cotes massives a la recerca de la satisfacció de les més elementals necessitats, com el menjar. No hi havia trens, ni ponts, ni botigues, ni correus, ni telèfons. No hi havia moral, només un brutal esperit de supervivència i també, com tot el que acompanya a un sagnant conflicte, de venjança. Va ser terrible, difícilment podrien imaginar aquells homes i dones de vint i trenta anys que la seva vida podria transcórrer en el futur plàcidament i que acabarien passant les vacances a les costes assolellades d’Itàlia o d’Espanya. Tot era negre i sense sortida, d’una negritud molt més terrible que la que ara vivim, infinitament més terrible.

Però Europa es va alçar i tres noms simbolitzen aquest renaixement: Adenauer, Schuman i De Gasperi, els dos últims en procés de beatificació. Tres cristians compromesos políticament amb el seu temps, i una gran força reconstructora que va fer possible la reconciliació i el ressorgir econòmic: la Democràcia Cristiana. Però perquè tot això fos possible calia alguna cosa més: un gran capital moral. Passat el trauma immediat de la postguerra, molta gent es va aixecar amb esperança i van començar de nou. Molts van tenir la sensació d’un nou començament molt més pacífic, democràtic, benvolent. Per això van necessitar alguna cosa que és imprescindible, que és a la base de tot funcionament, el capital moral, un sistema de valors i virtuts compartits que és d’una naturalesa tal que és capaç de generar amb la seva existència externalitats positives en béns i serveis. La riquesa de les nacions és precisament aquesta. Ni la terra, ni el capital ni la feina, ni la investigació, ni el coneixement, perquè cap d’ells s’articula i funciona bé si no hi ha aquest gran aglutinant que és el capital moral.

El problema d’Espanya, en últim terme, no és la crisi, és la destrucció del seu capital moral, la incapacitat per disposar d’un relat comú, no forjat per mites sinó per valors i virtuts, que ens permeti recuperar-nos de la crisi. Es tracta de compartir els que tenim més amb els que tenim menys, acudint poc a les lleis de l’economia i molt més a les lleis de la solidaritat. Sent conscients que només amb l’esforç, és a dir amb l’exigència, l’eficàcia, la productivitat, aconseguirem tirar endavant, però sabent també que només la justícia, és a dir el repartiment proporcional de les càrregues de la crisi, més als que més tenen, permetrà reconstruir aquest capital moral que per definició només pot ser col·lectiu.

En realitat, el que ens està succeint tot i la gravetat de l’atur, de les retallades en les prestacions, és poca cosa comparat amb altres situacions greus que s’han viscut a Europa o al propi país. Jo no tinc un record de la immediata postguerra, però sí la memòria de les narracions del meu pare i de la meva mare sobre la duresa d’aquells moments i la manca d’horitzons. I, tot i això, van aconseguir avançar i dotar-nos de la societat del benestar en la que millor o pitjor avui vivim tots, en condicions infinitament superiors a les que van tenir els nostres antecessors en els anys quaranta i bona part dels cinquanta.

El pes que ens ofega és superior perquè no tenim aquest capital moral, que és capaç de dotar-nos d’esforç i respostes per al present i esperança cap al futur.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar