La democràcia i la vida

Segueix-me a Twitter: @ jmiroardevol La democràcia, tal com l’apliquem a Occident, representativa en règim de partits i sotmesa a un es…

Segueix-me a Twitter: @ jmiroardevol

La democràcia, tal com l’apliquem a Occident, representativa en règim de partits i sotmesa a un estat de dret, és una bona solució però ni molt menys universal, perquè ha d’encaixar en la tradició cultural de cada país, i no totes les formes perquè les persones es representin han de funcionar sota el criteri que nosaltres apliquem. Això és una evidència que només s’ha enfosquit a partir del moment en què hem confós un mitjà, el sistema democràtic, amb la finalitat que ha de propiciar. Aquesta confusió és pròpia de la raó instrumental i de la nostra societat desvinculada. La finalitat que ha de perseguir tot mitjà de representació és el bé comú, és a dir el foment i protecció d’aquell conjunt de condicions que permeten que cada persona concreta realitzi el seu màxim bé personal i que, a la vegada, tot això repercuteixi en el bé de tota la comunitat. Evidentment aquest és un horitzó de sentit, un tensor, que ens ha d’atraure en un procés continuat d’actes per aconseguir-ho. El bé comú pressuposa, a més, l’existència de determinats valors i béns constitutius : el de la llibertat, que és un bé en si mateix; el de la justícia; l’ús limitat de la propietat, en funció d’aquest bé comú; la solidaritat; la prioritat per als pobres i els dependents… Aquests són aspectes essencials l’assoliment dels quals és el que avala o no la democràcia, sigui del tipus que sigui.

Veiem que, per tant, el que hi ha en joc és un conjunt de valors i béns que no podem abordar arbitràriament, de manera aleatòria, com si estiguéssim davant d’un supermercat d’aquest tipus de productes, triant un o rebutjant altre a raó del nostre gust. I no és així perquè l’estructura de béns i de valors té una jerarquia : uns no poden existir sense els altres. Els dos béns necessaris, els que donen peu a que es puguin assolir tots els altres, són la vida i la veritat. La vida és el bé constitutiu necessari que permet l’accés a tots els valors humans. Això és tan evident que resulta una dada preocupant el que hagi de ser recordat. Sense vida no hi ha ésser humà i per tant no hi ha valors humans. Però aquesta vida està subjecta a una sèrie de condicions lligades a la seva dignitat i realització personal. La primera d’ aquestes condicions, una altra vegada necessària, és el naixement. Sense ell no hi ha possibilitat de tal vida. De fet, des de la concepció fins a la mort, la vida humana és un procés continuat de realització que es desenvolupa segons l’etapa, amb característiques diferenciades que no trenquen aquesta unitat. En l’època inicial, l’aspecte fonamental de la lliure realització personal és la construcció biològica, i aquest és un procés que comença en l’instant de ser concebut i que continua després del naixement. A partir d’un moment determinat, aquesta característica, que seguirà durant molts anys, va cedint el pas a les condicions cognitives que caracteritzen la nostra espècie. Però, si aquell suport vital no està ben construït, aquestes capacitats humanes no es desenvoluparan o ho faran de mala manera. D’altra banda, la veritat és necessària perquè sense ella no podem entendre la realitat. El bé es transforma en mal, el just en injust, el necessari en superflu. És el caos en què res personal ni col·lectiu pot realitzar-se.

D’aquí el problema vital de civilització que significa l’avortament. L’avortament és un acte pel qual es nega el dret a la realització personal d’un individu impedint-li que neixi. Es retalla el seu accés a la realització humana i als valors. Es comet un acte radical d’inhumanitat. Que es faci en nom d’una preferència o una necessitat no ho justifica. L’únic plantejament admissible és aquell en què pot estar en joc la vida d’una altra persona, la de la pròpia mare. Evidentment, la preferència, és a dir el meu criteri subjectiu sobre el bé, allò que em convé en aquest moment, no pot imposar-se al bé que està en el fonament de tot. De la mateixa manera, la necessitat no pot justificar excepte en el cas ja apuntat, en què es juguen dues vides. Cap altra necessitat justifica la fi d’un ésser humà, de la seva realització com a persona. El que sí que és exigible és que l’Estat de Dret, en el qual funciona el sistema democràtic, aporti els mitjans necessaris perquè la maternitat sigui responsable, que aquesta sigui ajudada, reconeguda socialment i econòmicament, valorada com el que és, un acte determinant en la vida personal i del conjunt de la societat, que no alteri d’una manera irreversible les possibilitats laborals o professionals. És a dir, el conjunt de condicions que envolten la possibilitat de néixer han de tenir un tracte que ho faciliti. Però les debilitats en aquest sistema, que exigeixen la seva objecció, en cap cas poden constituir un argument a favor de l’avortament.

El dany de l’avortament és quantitatiu i qualitatiu, i els dos estan castigant el nostre país d’una manera tràgica i en bona mesura a Europa, que ara paga les conseqüències. Quan aquella acció contra la vida arriba l’ordre del 20%, el 25% o més, dels naixements, com és el nostre cas, aquella societat està ja condemnada, sobretot perquè a més viu en un règim general de baixa natalitat producte en gran mesura del retard progressiu en el qual es té el primer fill. Aquesta no és l’única causa, però sí la més determinant. Sense natalitat, Europa s’enfonsa. El sistema de benestar, ara danyat per la crisi econòmica, tampoc té viabilitat a llarg termini, encara que aquesta es superi en alguna mesura, perquè hi haurà una insuficiència de persones en edat de treballar. La societat no tindrà la dinàmica que significa una població jove. Perdrà, com ja passa, el sentit de la solidaritat generacional, que permet actuar i invertir a llarg termini. Es alentirà la capacitat d’innovació tan vital en els nostres casos, es desenvoluparan de forma creixent fenòmens polítics que primaran la seguretat abans que la llibertat i la justícia, i que poden derivar cap a formulacions totalitàries. El dany és immens. A llarg termini, hi ha també una certa relació entre natalitat i productivitat en els països desenvolupats. I aquest efecte multiplica les causes negatives que fan que el problema crònic de Catalunya i Espanya sigui precisament la seva escassa aptitud per a aquella característica.

Però, qualitativament, l’efecte no és menyspreable ni molts menys. El fet de la generalització de l’avortament, i la seva afirmació cultural, han conduït a un menyspreu per la maternitat, en veure l’ embaràs com un problema que és tractat en la pràctica com una malaltia de transmissió sexual; i l’avortament, és a dir la liquidació d’un bé constitutiu humà, percebut com una solució. Aquesta concepció irradia en molts sentits i constitueix un problema que afecta i ho farà encara més la forma en què la nostra societat entendrà la vida, la vida dels altres, i el més feble cada vegada ho passarà pitjor.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>