La passió de viure

Un viure al màxim sense referència a Déu només condueix al buit existencial Un viure al màxim sense referència a Déu només condueix al buit existencial

Ha arribat un moment en la nostra societat desvinculada en què l’anunci publicitari i el sentit de la vida en què s’educa són intercanviables. Els gurus de la motivació promouen la “passió de viure”, viu cada instant com si fos únic -i que en un determinat sentit ho és-. Això constitueix ja un lloc comú dels estils de vida mediàtics, en les relacions interpersonals, que així es consumeixen en moments fugaços a la recerca d’una intensitat que commogui, i és també un recurs generalitzat de les grans empreses per fer treballar sense mesura i amb entusiasme als seus quadres i directius, al voltant d’una paraula clau: entusiasme.

El problema és quan aquesta forma de coaching emocional, que navega a favor del vent emotivista, penetra en l’àmbit cristià, i encara més quan ho fa a l’escola. S’apel·la a la passió i entusiasme, a viure-ho en cada instant, sol i com una emoció, com un fi en si mateix, que automàticament és bo per als altres, que no deixa espai per a res més que per al “jo” llançat. Tot això al servei dels “valors”, aquesta figura indeterminada, multiforme, que fica en el mateix sac sense ordre ni jerarquia coses molt diferents, valors que sense les corresponents virtuts, la practiques bones que permeten realitzar-los, condueixen al no-res.

Enrique Rojas en l’article “La Grandesa de la Voluntat” utilitzava una concepció clàssica per diferenciar entre desitjar i voler. El primer correspon a perseguir alguna cosa des del punt de vista afectiu, i aquí encaixaria l’entusiasme, la passió i el viure al màxim (¿però passió amb quina finalitat, viure per què?). Voler és una altra cosa, diu Rojas: “és buscar alguna cosa amb afany i tenacitat posant la voluntat per davant”. “Voluntat és determinació, fermesa, solidesa en les metes” (el que exigeix disposar d’elles), que demana saber el que un vol, (el sentit de la vida) posar els mitjans adequats per a aconseguir-ho (la virtut de la prudència), la fermesa per aconseguir-ho (que es nodreix de la fortalesa assistida per la necessària temprança i el sentit de la justícia, per no passar per sobre de ningú), i la necessària acció humana, l’acció que permet realitzar el proposat, i que és portadora de sentit.

La voluntat es fa, es forja, entrena, mitjançant la formació del caràcter i combina la raó amb el sentiment, i el deure que nega validesa a la petita i estesa filosofia de “el que em ve de gust”. La voluntat requereix de la virtut, i aquesta necessita a la vegada una comunitat, família, escola, empresa, país, que la reconegui com a tal sigui capaç de transmetre-la. La virtut permet la jerarquia que ordena la vida; per exemple, la justícia és prèvia a la solidaritat, perquè la solidaritat sense justícia és un engany. Formar el caràcter és la base de tota tasca educativa, guiada per la fi d’aconseguir una vida realitzada en el bé al llarg de la nostra existència.

L’entusiasme, la passió com a metodologia de vida i només per si mateixa, només serveix per no plantejar-se la fi de la vida humana realitzada. És com considerar que la canya de pescar és l’esport de la pesca, que exigeix molt més. Necessita un pescador, és a dir un ésser humà preparat per al cap de pescar, i dels peixos.

Llavors no ha d’existir entusiasme? És clar que sí. És una fantàstica dimensió humana, però no només del sentiment, és més, no s’ha d’abusar d’ell, sinó també de la raó, i de voluntat, que serveix per realitzar el que es deu, el deure, gràcies a la virtuts, que comencen per tres relacionades amb Déu, les teologals. I si comencen per Déu vol dir que necessiten d’un espai, un “buidatge” de la nostra vida per a l’experiència de Déu. Un viure al màxim sense referència a Déu només condueix a la llarga o a la curta al buit existencial, sobretot quan un per llei de vida va ensopegant amb la ingratitud, la maledicència, l’engany, la negació de l’èxit al nostre esforç, la malaltia i el dolor, la injustícia, el patiment, la decrepitud i l’efímer de l’existència. Ser Persona vol dir haver rebut una educació per a aquesta realitat, i aquesta no és la via de l’entusiasme, una canya de pescar entre d’altres, sinó de la fe viscuda, i de la formació en les virtuts que ajuden a realitzar-la, a ser coherents amb elles en la difícil quotidianitat. Només l’experiència de Déu és capaç -i amb clarobscurs- de donar-nos la força necessària per transitar amb entusiasme per la vida, perquè llavors sabem que Déu ens estima com mai serem estimats, i coneixem l’anunci de la Bona Nova de la nostra vida final feliç i per sempre.

Hazte socio

También te puede gustar

One comment

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>