La societat desvinculada

La Societat Desvinculada. Fonaments de la Crisi i Necessitat d’un Nou Començament és el títol del llibre que acabo de publicar. P…

La Societat Desvinculada. Fonaments de la Crisi i Necessitat d’un Nou Començament és el títol del llibre que acabo de publicar. Persegueix presentar un model explicatiu, un diagnòstic integral de les causes que fan que la nostra sigui una època de crisi acumulades, en què l’última desplaça a l’anterior sense que resolguem cap d’elles. La nostra societat és com un frondós arbre. Les seves nombroses fulles, grans i petites, brillants i pansides, vigoroses i decrèpites, representen les crisis que ens danyen. La majoria de la gent es fixen només en elles, sense observar les vigoroses branques que les sustenten. I aquest és l’error i la gran limitació perquè ens impedeix considerar els orígens dels problemes que s’amunteguen. Les branques no són moltes, només set, però són vigoroses perquè un robust tronc les s’assenta i condueix el seu aliment. I aquest tronc és la cultura de desvinculació. Hegemònic en aquest país, i en gairebé tot Europa. La cultura que postula que la realització personal només s’aconsegueix per mitjà de la satisfacció del desig, passant per sobre de tot compromís amb persones, institucions, lleis, tradicions, i religió, transformant el bé en una simple preferència individualista i hedonista impulsada pel desig destructor dels vincles; del compromís, de l’amor de donació i de reciprocitat, del deure. Configura un procés d’atomització social en paraules de Charles Taylor, la societat de l’anomia de Durkheim. És la fi de la virtut que va assenyalar el 1984 MacIntyre. Com a màxim només queda espai per al neo corporativisme : el "què hi ha del nostre".

A sota, invisible, està l’arrel origen i vida de l’arbre. La causa radical de tot: la destrucció de la raó objectiva fonament de la nostra civilització, que Max Horkheimer defineix com la concepció que articula la preferència individual amb el món objectiu de les relacions entre homes, classes socials, i institucions; amb la natura i els seus manifestacions. La raó objectiva és un relat més gran que les nostres històries personals, a les quals els aporta finalitat, i sentit, que les fa millors i més grans, que facilita el bé comú. La raó objectiva era la volta que ens acollia, i que podíem transformar però mai destruir com han fet, deixant-nos a la intempèrie i vivint entre ruïnes. Per això necessitem un nou començament per reconstruir la volta que ens protegeixi.

Publicat a La Vanguardia el 24 de març de 2014

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>