La societat secular cristiana

El professor de la Universitat Pontifícia Urbaniana, Carmelo Dotolo és teòleg i filòsof de les religions, i des d’aquesta doble perspectiva del raonar sobre Déu i pensar l’humà, presentava en una entrevista (La Vanguardia, La Contra 27 d’agost), una formulació que mereix reflexió. Presentava el cristianisme com un projecte secular per a la humanitat. L’humanisme, la cultura moral cristiana com a ètica universal,  per la seva capacitat d’acollir la fragilitat, vulnerabilitat i la diferència, en un espai de trobada per a tots, basat en l’amor. Comparteixo aquest punt de vista en tots els ordres. També en quant el polític i l’econòmic.

L’amor en política i economia? Quina barbaritat! Qui així reacciona ha de conèixer més i millor el cristianisme i la naturalesa del propi amor, perquè posseeix un significat equivocat d’ambdues paraules.  La doctrina social de l’Església és un potent sistema obert, que ofereix respostes per a una política i economia que tingui a la persona com a fi. L’últim exemple és la encíclica Laudato si,  de Francisco, que tracta de la nostra relació integral amb la natura. De fet, avui aquella concepció social és l’únic model global i alternatiu a l’actual que la majoria crítica i ningú transforma.

Però parlem de l’amor. El vincle que ens permet existir com a persones i societat. La dificultat per comprendre-ho i practicar-ho radica en la cultura hegemònica de la nostra època que ho redueix a la “cupiditas”, la concupiscència, al desig i en el plaer que ens reporta posseir una persona o cosa, convertit en imperatiu per a la realització personal. A això ho anomenem amor: a posseir el que desitgem.  És anar amb el Jo per davant, el regne de l’orgull, una paraula que abunda en les afirmacions actuals, mentre la humilitat brilla per la seva absència. És el soroll incomprensible del diàleg -paraula totèmica- de sords. Seria millor escoltar-nos més i dialogar menys.

Però l’amor en la cultura cristiana és una altra cosa. És donació i comunió. Com explica Sant Ignacio de Loyola en els seus exercicis per a l’ànima i el cos, consisteix a donar i comunicar allò que un té a qui no té, per aconseguir el seu bé; el de tots, també a qui ens vol malament. I Jesús assenyala amb rotunditat la diferència. Si estimes solament a qui t’estima, en què ets diferent d’un pagà? Es pot reconstruir aquesta exigència cristiana sense Déu, sense Jesucrist? Afirmo que no. És necessari partir de l’amor de Déu per engendrar aquest tipus d’amor humà, i alhora cal estimar a l’altre, perquè “qui no estima al seu germà, al que veu, com va ha d’estimar Déu, a qui no veu? es diu en la 1era. Carta de Juan. Aquesta és la dialèctica cristiana.

Però sense arribar al fons religiós, a Jesucrist “que es va fer home per salvar al llinatge humà”, no existeix una concepció millor per construir una societat secular on la justícia, la pau, l’absència de temor i la confiança mútua, siguin el fruit lògic de l’amor i de l’ètica cristiana.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>