L’amor un recurs escàs

Si hi ha una paraula repetida fins a la sacietat en les nostres vides, aquesta és amor. Tota la literatura, la gran i la petita han crescut de la seva llavor, fructificant en monuments d’humanitat. L’amor platònic de Dante per Beatriz és motor i trama de la Divina Comèdia, i en el costat fosc de la força, la passió possessiva i tràgica d’Otelo per Desdémona, exemplifica l’amor degradat. Entre tots dos extrems una gamma tan extensa com les variacions humanes de formes d’estimar, lliurades, lluminoses, tranquil·les, possessives, odioses. Alguna d’elles són el germen de grans tragèdies, com ho mostra la passió entre Paris i Helena, que narra Homer en la Ilíada, en els inicis del que seria la literatura Occidental, i que desencadena, croada amb altres passions, un torrent de destrucció. I aquí una acotació: la d’Otelo segueix sent una actitud ben actual, l’amor de Dante grandiós i cast o el que narra Homer com a origen mític d’un gran conflicte, resulten de difícil translació. És un signe que mereix reflexió.

Però no solament existeix amor carnal entre un home i una dona. Existeixen altres manifestacions de l’amor, que el nostre reduccionisme verbal no expressa bé, com el que es dóna en la paternitat, la maternitat, la filiació i la fraternitat. L’amistat és una variant d’amor, com l’hauria de ser el sentiment que uneix als compatriotes, la concòrdia, que ha de ser equilibrada, amb l’amor a l’emigrant, al refugiat. La tradició cristiana, però, no solament ella, insisteix molt en aquest punt. El gran xiprer que acompanya encara algunes de les nostres masies és el signe d’aquest acolliment.

Però l’amor no sorgeix i, sobretot, no es manté del no-res. Requereix del coneixement i la pràctica d’unes virtuts molt específiques. Sense elles, es converteix en passió efímera, possessió opressora, hipocresia que enganya. I tinc per a mi que en la nostra societat desvinculada tot això està molt oblidat, fins i tot menyspreat.

L’amor és decisiu perquè és l’única cosa que queda a l’hora de la veritat quan la fe ja no és necessària i l’esperança ha quedat enrere.

L’amor no pot ser una paraula sense sentit o amb massa. És una realitat tangible, un transformador de vides i històries, que converteixen sentiments en resultats pràctics.

Solament hi ha amor si existeixen determinades virtuts: s’és pacient i es posseeix la fortalesa de suportar-ho tot, perquè tot ho espera, i per tant no s’irrita. L’amor viu en l’esperança de l’altre, dels altres sempre, perquè creu en ell i l’ajuda. És bondadós, és a dir, pensa i actua procurant el bé de l’altre. Corregeix el seu orgull, i així aconsegueix rebutjar l’enveja. I tot això l’immunitza davant l’egoisme. No veu l’altre com una font per a la seva satisfacció, sinó com una causa a la qual lliurar-se. Per tot això, mai pot ser venjatiu. Qui busca venjança per una relació trencada, un acord fallit, una esperança frustrada, no estima.  No utilitza la grolleria mai, amb ningú. Ni es complau en la mentida, al contrari s’alegra en la veritat.

Això és amor i explica perquè en el nostre temps és un recurs escàs.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>