L’Antic Testament en clau catòlica, o el bé no significa servir al desig

La lectura de l’Antic Testament incomoda a alguns catòlics fins a l’extrem que voldrien separar-lo de la fe que professen o sotmetre’l a una ce…

Forum Libertas

La lectura de l’Antic Testament incomoda a alguns catòlics fins a l’extrem que voldrien separar-lo de la fe que professen o sotmetre’l a una censura subjectiva. Fins i tot, hi ha alguns llocs on la lectura d’aquells textos en la missa ha estat reemplaçada per uns altres de caràcter contemporani que consideren més acords amb Jesucrist.

Els que actuen així no solament se situen fora de l’Església sinó que demostren que no saben destriar perquè no han meditat sobre la revelació de Jesucrist. Existeix una mentalitat peccata temorosa del políticament correcte, que fins i tot estén aquella censura al Nou Testament, a Sant Pau, per exemple.
Hi ha en tot això un error de fons. Els catòlics no som fruit d’una religió d’un llibre sagrat com l’Islam o en bona mida el judaisme. Els catòlics som seguidors d’una persona, Jesucrist, els fets i paraules de la qual coneixem a través dels Evangelis i, la resta, del Nou Testament. Aquests, juntament amb l’Antic Testament, formen part de llibres inspirats per Déu però que han de ser interpretats, i aquesta és la característica catòlica a la llum de la Tradició, el fil que ens uneix amb els cristians dels primers segles, que ens vincula als qui van viure amb Jesucrist i, també, amb el Magisteri de l’Església. Ella ens diu que l’Antic Testament ha de ser llegit des de la perspectiva de la revelació de Jesucrist, des de la perspectiva del Nou, i no solament en si mateix. Aquest fet es fa evident en molts aspectes.
Un de recent, puix que va ser publicat en ForumLibertas, són les diferents referències bíbliques en relació a la pràctica de l’homosexualitat. De fet, no es refereix al concepte d’homosexual, quelcom inexistent en l’antiguitat, sinó al jeure homes junts. Molts textos, sobretot en l’Antic Testament, ho plantegen en uns termes d’una duresa que resulta lògicament inacceptable als nostres ulls de cristians i d’occidentals. Però el que s’ha de retenir no és aquest entorn històric sinó el fet en si, la transgressió que significa el comú denominador que de sempre ha presentat l’Església en aquest punt sense excepcions i que avui recull el Catecisme.
La idea d’aquesta no acceptació de la relació homosexual en un marc d’una fe coherent ha de ser també interpretada en termes evangèlics: “Jo estimo als qui renyo i corregeixo” (Ap. 3,15); així parla el Senyor. Estimar no significa acceptar tot sinó desitjar el bé de l’altre, i el principal bé per a un cristià és l’acceptació de Déu. Baltasar escriu en la seva breu i alhora extraordinària obra Meditar Cristianament: “La més estricta severitat, però per amor. Puc desemmascarar les coses, anomenar-les pel seu nom, però solament si la finalitat és l’amor”. Així ho fa també Jesucrist. Els Evangelis estan plens de paraules d’una considerable duresa però sempre vénen dirigides i emmarcades per aquest principi de buscar el bé de l’altre, que no sempre coincideix amb l’impuls del seu desig; de vegades es troba exactament en els seus antípodes.
Jesucrist va fugir de la trivialitat, i l’Església segueix la seva sendera. Ell va carregar sobre les seves esquenes la creu de l’autocomplaença d’un món que s’allunyava de Déu i pel qual va sofrir tot el seu horror intern. Acceptar que el que no està bé mai pot conduir al bé i, per tant, a Déu. Òbviament, és més còmode. Ho és socialment, també des del punt de vista de la pròpia sensibilitat immediata. Donant la raó uneixo sempre s’estalvia conflictes i disgustos però així no serveix a la veritat ni ajuda que el bé pugui entreveure’s.
Hazte socio

También te puede gustar