L’avortament significa molt més que avortar

Tot i amb ser extremadament greu l’ús de la mort del no nascut com a solució política general, cal dir que l’avortament té…

Tot i amb ser extremadament greu l’ús de la mort del no nascut com a solució política general, cal dir que l’avortament té un significat per a la nostra societat que va molt més enllà del fet en si. En realitat, significa la confrontació entre dues formes d’entendre la civilització i la vida humana que estan marcant a aquest país i a Europa, als Estats Units, i que determinaran el seu futur. En l’avortament es juga l’esdevenir de la nostra societat, i no em refereixo ara al dany demogràfic, que també, i que és decisiu en la inestabilitat futura de les pensions, sinó que vull subratllar una altra dimensió que fa referència a les pautes, a les normes, que regeixen i ho faran cada vegada més, la nostra forma de fer i la nostra convivència. En definitiva, el nostre horitzó com a societat.

Cal adonar-se que en tot aquest debat els defensors de l’ avortament esborren absolutament l’embrió, el fetus, l’ immadur, al que ha de néixer. No existeix en cap dels seus raonaments. Tot gira al voltant de la mare i dels seus presumptes drets absoluts, inexistents en qualsevol àmbit que no sigui aquest, perquè és una evidència que la llibertat absoluta no existeix, perquè només regeix fins allà on comença la dels altres. En realitat, tots els pocs arguments -perquè sempre són els mateixos repetits de diferents maneres- tindrien grans dificultats per plantejar-se, es tornarien inútils si s’introduís la qüestió, d’acord amb la seva naturalesa, de quins drets és portador el no nascut.

Segons la sentència del Tribunal Constitucional, el que ha de néixer és un bé jurídic protegit. Des que es va produir aquesta decisió fins ara han passat prop de 30 anys i la ciència ha evolucionat molt, i en el sentit d’augmentar la definició del que realment és: un ésser humà perfectament diferenciat des del moment de la seva concepció, la identitat biològica serà la mateixa fins que la mort intervingui. En altres paraules, des del punt de vista del seu ADN, és a dir des del fonament biològic de la humanitat, entre un ancià de 90 anys i un embrió recentment constituït no hi ha pràcticament diferències. Per tant, és inqüestionable que estem davant un ésser humà. No hi ha cabuda per discutir si es tracta d’una persona o no, quin és el seu grau de consciència o no, perquè la qüestió és la de ser humà, i és a ella a la que es refereixen en la declaració universal sobre aquesta matèria. Enlloc no està escrit que l’individu per ser portador de drets ha de tenir consciència de si mateix, i molt menys encara el de ser qualificat com a persona, que és un concepte filosòfic. Els mateixos arguments que serveixen per eliminar un no nascut serveixen per aplicar-los al nadó de tres setmanes o l’ancià en estat vegetatiu.

Per això, en el fons, és tan perillosa la idea de l’avortament. Perquè comporta un enfocament de la vida i de la dimensió de la responsabilitat davant seu i davant els propis actes substancialment diferent. En realitat, quan l’avortament arriba a xifres massives, com passa a Espanya i en gran part d’Europa, el que hi ha és un trencament de la capacitat de compromís, de vincle, amb un altre que no sigui jo mateix. D’aquí la falsedat de l’eslògan del dret al propi cos, perquè precisament del que es tracta amb l’avortament és de lliurar-se del cos de l’altre. És la millor manifestació de la basta fal·làcia que comporta aquella afirmació. L’avortament és la culminació d’una societat desvinculada que ha substituït el bé per la preferència individual, guiat per la satisfacció del desig, i que trenca amb tot principi de solidaritat i que fa impossible l’amor entès en la seva plenitud, és a dir com a do. Tot això en aquesta societat queda en segon pla, tendeix a no existir. D’aquí el conflicte entre dues formes d’entendre la vida, entre dues civilitzacions.

Es pot al·legar amb raó que aquesta afirmació tan rotunda sobre la desaparició de l’amor i de la solidaritat no és certa, quan precisament hi ha onades solidàries que podem veure i llegir en els mitjans de comunicació, però cal subratllar una advertència: es tracta de solidaritats febles, que no comporten cap compromís que condicioni la vida de qui l’exerceix. En molts casos és al contrari, són solidaritats festives amb dedicacions escasses, sense molt sacrifici, que serveix per envoltar d’un àuria de benestar bonista. En realitat, si hagués una solidaritat efectiva, la crisi no tindria pràcticament efecte, perquè amb les xifres a la mà el que hem retrocedit no justifica ni de lluny les altes taxes de pobresa que s’han produït. És l’imperi del vincle feble, el succedani en què un entra i surt com li plau, però que no significa cap compromís que comporti posar limitacions a la pròpia vida. I aquesta és la qüestió, ens debatem entre una societat dotada de vincles forts i una altra que sosté que la realització personal passa únicament per la satisfacció dels desitjos i passions individuals, que requereix per poder-se mirar el mirall que de vegades fem un acte bo, encara que el conjunt de la vida no estigui guiada per propiciar el bé, és la solidaritat de la raó instrumental, una espècie de petit annex a un costat de la nostra vida. És el mateix o menys que els progressistes d’antany criticaven de la caritat de les "germanes del rober".

Aquesta cultura de l’avortament comporta a més altres components. Un d’ells és l’ús a ultrança del emotivisme. Tot raonament desapareix i es busquen exemples i casos extrems per apel·lar a les emocions i desterrar així la capacitat de raonar. No deixa de ser curiós que els que actuen així es proclamin descendents de la Il·lustració i la Modernitat quan en realitat representen tot el contrari. Els seus plantejaments condueixen a la irracionalitat en les conductes perquè neguen tot espai a la reflexió.

Aquesta emotivitat fora de mesura, que la campanya del diari El País encarna tan bé, introdueix un altre element addicional que completa la destrucció de la realitat. Es tracta que l’excepcionalitat substitueixi al normal (un enfocament que és també el fonament de la ideologia de gènere). Quan es parla del fetus, en les ocasions escasses en què es fa, és per presentar sol casos excepcionals: anomalies extraordinàriament infreqüents de no nascuts, en lloc d’acudir al que és el freqüent, el normal, que és que el fetus està sa. Perquè això és el que succeeix en el 97% dels casos. I les lleis es fan per contemplar en primer terme les condicions normals, és a dir el que ha de néixer en condicions de salut. I dins d’aquest marc de normalitat és on es poden introduir com a excepcions precisament el que constitueixen casos excepcionals. Però no, l’enfocament s’inverteix: es tracta com a excepció el normal i com normal el anòmal. La percepció errònia de la realitat que això comporta és brutal i com una metàstasi deixa seqüeles de tot ordre.

Totes aquestes formes d’operar alteren la consciència de nosaltres mateixos i de com considerem als éssers humans, i de la realitat que ens envolta. Ens situa en una perspectiva absolutament deformada i destructiva. Per això deia a l’inici que l’avortament, tot i ser greu, és un conflicte que en realitat exemplifica un xoc de civilitzacions antagòniques en què un té futur, però grans dificultats per assentar-se al present, i l’altra ens condueix a la catàstrofe però sota el vent de la passió del desig avança en l’ara en què vivim.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>