Les conseqüències del Maig 68

68

Hem viscut diversos “maig 68”, perquè els sagnants fets de la Plaça de Tlatelolco  a Ciutat de Mèxic poc tenen a veure amb les barricades de París, cinematogràfiques i poc cruentes,  com la primavera de  Praga  té poc a veure amb el “maig” de Bercley. D’aquesta diversitat, envolcallada sota una mateixa referència temporal, m’interessa sobretot el que succeí a França, i sobretot les seves conseqüències entre  nosaltres. Perquè mentre Tlatelolco era la rebel·lia jove, avalada per bona part de la societat contra la dictadura institucional del PRI, la Sorbona i Nanterre va ser la revolta contra els “30 gloriosos” anys de vida europea que, a partir de 1945, va fer possible la reconstrucció,   la  superació de la destrucció,  el desordre i els odis fratricides, generats per la II Guerra Mundial.  Continente Salvaje de  Keith Lowe és una tràgica exposició de la degradació en que es trobava Europa. D’aquella desfeta i desferra sorgiren les tres millors dècades que ha viscut Europa tant en realitzacions com en esperances, la gran expansió econòmica, que donà lloc a l’estat del benestar que avui es manté viu. Tantes realitzacions s’assoliren, tantes, que una part de la generació jove que accedia massivament a la universitat  per primera vegada a la historia, que no havien  viscut els estralls passats, es va alçar contra els fonaments que ho havien fet possible, i també contra un cert ordre moral que consideraven restrictiu i hipòcrita i d’una manera destacada contra  la família, vista com la matriu de tots el mals. Aquesta és la realitat del que volia enderrocar el Maig del 68 a França; i per extensió a l’Europa Occidental. També més coses, lligades a la mala consciència europea, com la colonització, però que pertanyien a ordres diferents.

Tot el que som avui li ho devem a aquells trenta anys: Unió Europea, sistema públic de benestar, estat social de dret. Naturalment no era la glòria, però eren temps que es podia viure cada any millor -no és un enunciat exacta- que l’anterior. I tot el que de destructiu tenim a la nostra societat sorgeix de les llavors del 68. Significà l’ensorrament definitiu a occident dels marcs de referència basats en la raó objectiva, i la seva substitució per la raó instrumental, que tant brillantment critica Orkheimer a “Crítica de la Razón Instrumental”. Pensar la vida en termes de raó objectiva és el comú denominador humà al llarg de la història, i en el mon actual, amb l’excepció radical europea, al menys de la seva major part. L’ésser humà en aquesta concepció  s’ha situat en el  transcendent de llarga durada del cristianisme, o en el materialisme col·lectivista del marxisme. En ambdós casos els desitjos del subjecte quedaven confinats per raons superiors a la persona, que trobava en el seu compliment la màxima realització personal, bé en relació amb el Déu creador i personal, bé amb la construcció de la societat perfecta i sense classes del comunisme. La raó instrumental que emergeix progressivament de la Il·lustració, com bé expliquen MacIntyre y Charles Taylor, eclosiona a partir de finals de la dècada dels seixanta, en una  ràpida transformació que condueix a  l’hiperindividualisme hedonista, de la realització personal entesa només com a satisfacció del desig de possessió. És el desfermament de l’antiga cupiditas, sense els límits de la pràctica de les virtuts, ni les exigències de Déu, ni de poble, ni de classe. Res es pot oposar a aquella realització. El bé queda convertit en allò que desitjo com a individu, prescindint de qualsevol altra raó personal o col·lectiva. La veritat, sospitosa d’engendrar totalitarismes, queda convertida en una opció, en una tendència interpretativa (a qui li pot estranyar doncs l’actual imperi de la post veritat?), i l’autoritat confosa amb l’autoritarisme és refusada. A “La Societat Desvinculada” ( 2014) vaig provar de descriure com aquell procés  sorgit del Maig 68 enllaça amb les crisis que ens maltracten, i que han posat un final radical a la lògica dels “Treinta Gloriosos” i l’economia social de mercat. Estem pagant molt cars dos oblits. El que l’economia és una antropologia i per tant  els canvis venen precedits sempre per transformacions de la moralitat, i que el capital moral és destruït pel propi sistema, malgrat sigui el seu fonament, com bé explica Fred Hirsch a “Los Límites Sociales del Crecimiento”

Avui és una evidencia que el Maig del 68 significà un moment històric, origen de molts dels grans mals que estan destruint la societat contemporània. És el  nucli original del sistema de valors que portaria a  una transformació  del capitalisme, que va passar d’un sistema basat en la producció, la indústria i l’estalvi, a una economia basada en el consum, serveis i el deute, que trobaria la seva expressió econòmica plena en la dècada dels vuitanta. Abans, autors com el nord-americà Christopher Lasch,  Régis Debray i Luc Jerry  ja ho havien descrit. Larsch  fou el primer de tots, amb “La Cultura del Narcisismo”, que té el seu corol·lari polític en l’edició postmortem de “La rebelión de las élites y la traición a la democràcia”.

Els  grans eslògans sorgits a la Sorbona es varen convertir en agències de publicitat. Han viatjat, des d’aquell maig, del radicalisme a la banalitat i a l’espectacle, de l’individualisme, que es volia llibertari, a l’hedonisme desaforat, de la transformació econòmica a l’entreteniment i la subvenció.

I sobretot el que ha ocasionat l’eclosió d’aquelles idees és la destrucció del motor del nostre benestar i progrés econòmic, la família. Ja no totes les famílies, pare, mare, fills, tenen com a vocació i voluntat la seva estabilitat, ja no són realitats estables que trametin el llegat passat i promoguin un futur millor, sinó que es “fan” i desfan” com a realitats fugisseres, incertes, insegures. L’intent de redefinir la família com un acord purament voluntari, prové de la il·lusió moderna que la gent pot mantenir totes les seves opcions obertes tot el temps. Un conjunt de persones iguals en drets, que comença amb la progressiva destrucció de l’autoritat parental. Els pares ja no són res més que “papes”, i els papes son només segones mares, segons el model que sembla proclamar-se com a desitjable. El resultat és la incapacitat per educar el fill perquè l’autoritat ha desaparegut, i sense ella no hi ha conducció, i educar és conduir.

La família és vista com una unitat de consum necessitada del mercat (transformar-ho tot en un consumidor) i aquesta visió es vincula sorprenentment als vells fantasmes revolucionaris (destruir la família “burgesa”). El salari familiar ha estat erosionat pels mateixos fets que han impulsat el consumisme com a forma de vida. El resultat és que la qüestió de la família divideix la nostra societat tan profundament que les parts en conflicte no es posen  d’acord  ni tan sols sobre una definició de la institució sobre la qual s’està discutint.

El resultat de tot plegat és una societat atomitzada, desvinculats uns dels altres, incapaç de construir acords, que ha convertit la política en l’exercici de la desqualificació de l’altre en lloc de la procuració del bé comú, en el que les elits polítiques, econòmiques, mediàtiques, forgen el seu propi futur a expenses de la gent. La societat de l’anomia, que proclama solucions sense capacitat per realitzar-les. Una societat on la retòrica progressista i la dictadura del políticament correcte té l’efecte d’amagar la crisi social i moral, presentar-los com els dolors de naixement d’un ordre nou, en lloc de l’esfondrament d’allò que ells mateixos han creat.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>