Les rosquilles i la parròquia de San Carlos Borromeo: el pecat de l’orgull

Els tres capelles de l’església de San Carlos Borromeo de Madrid, tancada per l’arquebisbat, han aconseguit la lògica notorietat mediàtica que aquest …

Forum Libertas

Els tres capelles de l’església de San Carlos Borromeo de Madrid, tancada per l’arquebisbat, han aconseguit la lògica notorietat mediàtica que aquest país proporciona a tot allò que sigui contestació i crítica a l’Església.

Hi van en massa, precisament, moltes persones, més o menys conegudes, que mai han posat els peus en una església, o que fins i tot, que sempre han estat molt crítiques amb la religió. Però ara sí, ara s’hi fan presents i, fins i tot, participen en la comunió, cosa que mai a la vida havien fet.

Com deia una dona entrevistada per la televisió: “jo no crec en res però vinc aquí a protestar”.

Però, a protestar de què?, de que s’impedeixi als sacerdots Enrique Castro, José Diaz i Javier Baeza que continuïn amb les seves tasques socials cap a la gent marginal, marginada, o desfavorida per la societat?

Clar que no, tot al contrari, l’arquebisbat desitja convertir la parròquia en un centre de Caritas, i en definitiva, dotar-lo de més mitjans que els que ara mouen aquests capellans pel seu compte. El que sí està en qüestió es la seva funció estrictament religiosa i eclesial, per raons òbvies: l’Església no és una gran ONG, això ho sap, no un capellà, sinó qualsevol laic. L’Església és la institució constituïda per Jesucrist a la terra, i el capellà està compromès en aquest servei.

És Una i Santa, tot i les febleses de molts dels seus membres, però contrapesada pel testimoni dels seus sants i màrtirs. L’Església no pot ser apropiada per uns pocs, ni tant sols per les modes d’una època. L’Església és el lloc privilegiat en l’espai i el temps que permet l’obertura al Misteri de Déu; i aquest Misteri té com a expressió fonamental la Litúrgia.

Al llarg de la història molt homes i dones han estat assassinats per defendre el valor d’aquesta Litúrgia; el valor de l’Hòstia consagrada, Jesucrist fet persona, el valor del sagrari. Litúrgia és l’exercici de la paraula, que inclou també l’Antic Testament, que constitueix l’avís de la vinguda del Senyor. Prescindint de tot això, trivialitzar-ho, és trencar els fonaments de l’Església. Abandonar la catequesi, o pitjor, fer-ne una diferent al gust del capellà del lloc, és trencar els fonaments de l’Església.

Substituir l’Antic Testament per l’Alcorà és trencar els fonaments de l’Església i, a més, en el pla humà, simplement es una estupidesa. Aquests capellans que ara practiquen aquest tipus d’activitats, on el Misteri de Déu és una instrumentalització al servei de la ideologia, són els mateixos que fa anys instrumentalitzaven el mateix Jesucrist al servei d’una ideologia que de tan malsana es va extingir, el marxisme.

Són unes persones que, sense cap dubte, tenen bon cor, però que exerceixen malament perquè han perdut el sentit de les coses. El van perdre fa anys quan se’ls enfonsà aquell paradigma estrany que unia Crist i Marx, i ells en lloc de retrocedir i refugiar-se en la meditació humil dels seus errors, han reiterat el seu pecat d’orgull pensant que la raó és només seva i que els demés, l’Església universal, està equivocada.

A unes persones amb seny, que postulen una determinada creença, la que sigui, els hauria sempre de cridar l’atenció quan prenen una actitud que resulta frenèticament aplaudida per tots aquells que sempre es manifesten en contra d’aquella creença.

Almenys això hauria de ser motiu de reflexió. No és així. En els ambients eclesials, clericals, on està vedada la temptació del diner i del sexe, la debilitat humana tendeix a manifestar-se per una tercera via, precisament la que va condemnar als Àngels al principi dels temps: la de l’orgull.

Els sacerdots que se situen en lloc de l’Església Universal fins l’extrem de destruir el Misteri i parlar, com fa Enrique de Castro, de que no té sagrari perquè no és molt donat a “la màgia”, està actuant d’una manera que és incompatible, no ja amb l’exercici del seu sagrament, de l’Ordre, sinó amb el simple fet cristià. Confondre el Misteri de Déu amb la màgia i dir-ho és una altra estupidesa.

En realitat el que fan altres capellans, en el terreny social, ho fan també moltíssim més capellans religiosos i religioses, milers de laics, en diversos llocs d’Espanya, en la pròpia Diòcesi de Madrid, sense necessitat de per això carregar-se la Litúrgia i la formació religiosa, la catequesi.

Una cosa no guarda relació amb l’altra, però a aquelles milers de parròquies, centres religiosos i entitats catòliques que atenen fins l’extenuació drogoaddictes, immigrants, prostitutes, gent sense sostre, dones desesperades, nens sense casa, i tantes altres malalties d’una societat sense compassió, els mitjans de comunicació mai els hi dedicaran una línia, perquè ells per a combregar no donen rosquilles.

Hazte socio

También te puede gustar