L’Església a Espanya, una flama que vacil•la?

La societat espanyola és plural, no laica, això és una evidència que només la ceguesa ideològica dels que pr…

La societat espanyola és plural, no laica, això és una evidència que només la ceguesa ideològica dels que proclamen l’exclusió de l’experiència religiosa de la vida pública els impedeix veure. En aquest context plural, els catòlics són amb diferència el grup social més nombrós, i aquesta és una altra evidència. Però seria imprudent quedar-nos aquí perquè llavors no trobaríem explicació per a molts fets, com que els matrimonis laics superin els religiosos, que cada vegada es casi menys gent, o que comunitats autònomes, on les confraries i les pràctiques religioses populars tenen una força immensa, siguin governades de sempre per forces polítiques que legislen en un sentit inassumible per a l’Església o forcen la discriminació dels pares a triar l’educació moral i religiosa dels seus fills, sense que tot això tingui un cost electoral.

Per aprofundir en la realitat religiosa espanyola cal considerar dos tipus de dades, el que diferencia els catòlics segons la intensitat del seu vincle amb l’Església, i l’evolució al llarg del temps. En el primer cas, el conjunt realment significatiu és el dels catòlics practicants, que podem mesurar en una aproximació raonable com aquells que van a l’Eucaristia amb certa regularitat, alguna vegada al mes com a mínim. Un segon grup és el que solament la freqüenta en ocasions molt assenyalades, com la Missa del Gall, o la de la nit pasqual. El tercer és el que no va hi mai. Aquest últim col·lectiu, nombrós, té judicis i comportaments semblants als indiferents. En resum, el fonament humà de l’Església rau en els catòlics practicants i un entorn social de fronteres vagues que manté un ancoratge en la fe o en la cultura cristiana. El primer grup permet que funcioni, el segon fa que no es converteixi en un reducte. Tot això és lògicament matisable però dit breument crec que és exacte.

Doncs bé, aquests dos grups s’estan reduint de manera accelerada, i no es tracta de cap defecció en massa, sinó de quelcom més vegetatiu, inercial, i per això més perillós, perquè no hi ha una consciència prou estesa i interioritzada de la causa. Aquesta caiguda continuada de la pràctica i dels que es consideren catòlics respon a un únic motiu, en el fonamental, vull dir en allò que causa l’estrall. Es tracta de l’edat. La causa és la substitució demogràfica. La població més gran de 50 anys conté un percentatge molt superior de catòlics que els menors d’aquesta edat. Hi ha un salt molt important entre aquella edat i els 24 anys, i encara un altre important per als menors de 24. El que passa és que moren persones d’edat el percentatge de catòlics de la qual és molt elevat, i entren en el cens base de les enquestes habituals joves amb nivells molt més petits de religiositat (18 anys). Resultat, la mitjana de catòlics es redueix sense parar.

Crec que farien bé els responsables als quals correspongui tal tasca disposar d’un tipus d’estudi relativament senzill. D’una banda, una sèrie prou llarga i fiable (per al conjunt d’Espanya les dades del CIS) de l’autodefinició religiosa de la població per grups d’edat; per altra banda, una prospectiva demogràfica també per edats (com les de l’INE). Si projecten unes dades sobre altres constataran i se sorprendran dels mals resultats per al 2020, i no diguem més enllà. Això en termes només humans, perquè ningú li dicta a l’Esperit Sant com i quan insufla la fe, sense oblidar allò tan conegut de "a Déu pregant i amb el mall donant".

L’any 2007 els vaig presentar als bisbes de la Tarraconense un informe basat en la metodologia que he comentat, i aquesta setmana, que he tingut ocasió de tornar a estudiar amb dades recents i anuals fins al 2013, fins i tot jo mateix m’he sorprès com el succeït s’ajusta al que preveu fa set anys.

Si l’Església, juntament amb les congregacions religioses, especialment les dedicades a l’ensenyament, no fan un esforç nou i diferent, que no es més del mateix, els resultats, tret que Déu decideixi una altra cosa, condueixen a una Església que es buida; no perquè se’n vagin, sinó perquè es moren i n’entren pocs. La clau està situada al període que se situa entre la Primera Comunió i la Confirmació, i el punt crucial entre els 13 i 15 anys, com a orientació quantitativa. Tot el que incideixi directament (parròquia, escola, escoltisme i en general intervenció en el temps d’oci), i indirectament, a través de les famílies, és decisiu per canviar la tendència. Això és tan important, es juga tant el futur immediat en això, que si hagués de assignar una proporció teòrica d’esforç diria que la relació 60:40, per gran que sigui, seria l’adequada.

En tot cas, el que sí vull apuntar amb èmfasi és que a una tendència amb tan forta inèrcia com la que patim no se la venç amb retocs, o pitjor encara aferrat a la continuïtat.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>