L’Església i els embrions

L’Església s’oposa a l’ús d’embrions humans com a material de laboratori. S’oposa d’una forma generalitzada. Aquesta postura és c…

Forum Libertas

L’Església s’oposa a l’ús d’embrions humans com a material de laboratori. S’oposa d’una forma generalitzada. Aquesta postura és criticada com contrària al progrés en raó del que s’entén per tal cosa. Progrés és per a molts el més nou, el més recent. I si es poden utilitzar embrions per a obtenir cèl·lules pluripotencials a partir d’ells, obtenir nadons-remei o eliminar riscos de malalties futures, mitjançant la selecció embrionària, s’ha de fer sense més consideracions morals, socials o econòmiques, fins i tot polítiques, o totes elles juntes.

La qüestió és si la premissa “es pot – es deu” és suficient, i si l’Església basa la seva posició en criteris irracionals que en res té en compte els fets científics.

Considerem aquesta última qüestió. La posició de l’Església en relació als embrions, està vinculada a dos fets. Un és el de la defensa de la vida humana, la no acceptació que aquesta sigui un valor variable els límits del qual són fixats en funció de les característiques del subjecte. Perquè quan regeix aquesta premissa, la vida amb valor variable segons de qui es tracti, el poderós sempre tindrà la temptació de fixar aquells límits en funció del que millor li convingui. El més poderós en poder polític, en riquesa, però també en força, en presència social o, simplement, perquè ja ha nascut, perquè és autònom i la seva vida no depèn de l’acollida dels altres, seran qui dictin les regles de la vida.

En això l’Església segueix el seu mandat transhistòric, el de preservar la Creació, en aquest cas en allò més important estimat per Déu, l’ésser humà, així com la defensa del més feble: “No explotaràs a vídues ni orfes perquè si els explotes i ells criden al meu, jo els escoltaré”, es diu en l’Èxode.

Però, en la posició de l’Església hi ha altra consideració molt més actual, d’índole científica. El coneixement que l’embrió és l’únic portador de la base material, el codi genètic que caracteritza a cada ésser humà. La seva realitat, la seva configuració genètica, significa el fonament necessari d’un nou ésser humà. I això, evidentment, és ciència, i recent.

Si s’uneix la no relativització de la vida i aquesta evidència científica, el respecte cap a l’embrió hauria de ser la conseqüència social. No és així, però no des de sempre. No cal retrocedir massa anys per a recordar la protecció jurídica especial de l’embrió. De fet perdura en molts països desenvolupats, com Alemanya, Itàlia i en bona mesura França.

Amb la reproducció assistida el legislador va tenir necessitat de desenvolupar una protecció de l’embrió, i ho va fer de manera tal que es donava la paradoxa que en els països on existia una llei de terminis per a l’avortament, aquell estava més protegit que el fetus. Què ha canviat en tot això perquè la legislació acabés considerant ’embrió com un simple mitjà? Només una cosa: el mercat.

La reproducció assistida ha passat a ser un bussines important. L’ús de l’embrió en investigacions permet transformar el que abans era un cost –la seva conservació- en un ingrés: s’obren noves vies de negoci molt més poderoses amb la selecció embrionària per motius eugenèsics, perquè d’això tracta el que s’està fent. És la temptació permanent de la concepció materialista de l’ésser humà: eliminar als malalts i discapacitats profunds, impedir la vida als qui no reuneixen determinades aptituds. Una societat no canònica com la nostra en el cultural, on la transgressió és la norma, es permet establir cànons sobre el natural, la vida perillosa –per a tots-, contradicció, que més prompte o tard esclataria.

Un film, Gattaca, descriu una societat d’aquest tipus. Es tracta d’una humanitat dividida en dos grups socials: “els perfectes”, la vella temptació que ens acompanya des del fons de la història, i que avui serien aquells, els pares dels quals poden pagar la selecció embrionària i van néixer a costa de la mort de desenes i desenes d’embrions, i la “plebe”, la resta de la humanitat, sorgida de la simple relació entre un home i una dona.

El desenvolupament social de tot això, més l’eutanàsia, la ideologia de gènere i la homosocietat, determinaria un horitzó que poc té a veure amb allò que associem a la idea, història i realitat de la humanitat. Tant ecologisme per a tot menys per a l’home. I aquesta és altra contradicció, perquè en la mesura que es reconeix aquest “es pot – es deu” la pressió sobre la sanitat pública creix: inseminació artificial, canvi de sexe, selecció embrionària.

Són actuacions d’alt cost pagats per tots per a uns pocs, mentre les prestacions bàsiques es degraden per una demanda creixent. Només l’absurd econòmic i la injustícia poden combinar la bandera del co-pagament sanitari a Espanya –el país d’Europa on l’usuari més paga a la sanitat pública- amb un desplegament de noves i molt cares prestacions generadores de greus conflictes ètics.

Aquesta reflexió enllaça amb l’altra qüestió apuntada a l’inici. Per què el “es pot” es converteix automàticament en un “es deu”? Per què solament compta el desig individual i per a res la conseqüència social, el bé comú? Res justifica ambdues qüestions. Tota nova possibilitat ha de ser valorada per les seves conseqüències directes i indirectes, a curt i a llarg. Ha de ser apreciada per raons de bé comú, és a dir, el bé concret de la gran majoria de persones, i no solament per l’efecte que causa en relació a un determinat desig.

Una societat que pren decisions sobre el seu futur observant solament el present i en singular, i on el que canvia el sentit moral és el mercat i l’expectativa de benefici, és una societat sense futur, un món terriblement classista i perillós on el poder dicta qui pot viure, per camins burocràtics i de manipulació de l’opinió.

Estimem la Creació, el món fet per Déu, perquè és la seva obra, però seria irracional –i la raó és una virtut- deduir d’aquella premissa que hem d’acceptar tot tipus d’acció humana, tot tipus de projecte social, en raó que –de moment- agrada més. És un error afirmar que és més beneficiós, perquè simplement es contempla aïllant el fet de les seves conseqüències

Hazte socio

También te puede gustar