L’Església, portadora d’esperança

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol Una societat profundament ferida, espantada, plena de temors, frustrada, que se sent enganyada i que ha perdut to…

Forum Libertas

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

Una societat profundament ferida, espantada, plena de temors, frustrada, que se sent enganyada i que ha perdut tota confiança en el seu futur, requereix de l’esperança, d’aquella que neix de fonaments sòlids i fets tangibles. Nosaltres, l’Església, som portadors de l’esperança, i no només aquesta sinó també viscuda, mostrada, oferta, que convida a participar.

Som portadors d’esperança en una doble pràctica. La primera i més important de totes és l’esperança sobrenatural. Aquella que està per sobre de la naturalesa humana. L’esperança completada en la persona de Jesucrist i anunciada per la bona nova de la vida eterna, de la victòria sobre el sofriment, la por i la mort. Una victòria que comença ara i aquí, perquè aquesta esperança forma part de la vida viscuda. És un tast de la vida eterna, d’allò que anomenem cel. En els nostres gestos i actes quotidians, si som cristians esperançats, estem vivint petits apunts que ens permeten entendre què pot ser aquella vida. Els podem veure reflectits en la mirada dels nostres fills, en la companyia silenciosa de la nostra dona o el nostre marit a l’altra banda de la casa, en el que et commou per dins quan has aconseguit ajudar de veritat en una necessitat, en el joc dels nens molt petits i en les seves converses, en l’actitud d’una persona que ho ha perdut tot i continua mantenint-se en peu. Tots aquests petits retalls i molts més són els que ens donen aquesta lleugera percepció que podem viure ara si creiem en ella que la nostra vida serà bona i feliç per sempre.

L’Església, tots nosaltres, no podem amagar, tergiversar, negar, aquesta aigua de vida. I a vegades ho fem, de vegades l’Església ho fa, revestida darrere de determinades formes i actituds no permet oferir, i a vegades ni tan sols mostrar, que aquesta esperança real existeix i que val la pena ser viscuda perquè és la que et permet confiar per sobre de tota desgràcia en el futur de la teva vida.

Jesucrist, un cop ressuscitat i en una de les seves aparicions als seus apòstols a la platja del mar de Galilea, els pregunta simplement si tenien gana i els convida a esmorzar. És una crida d’atenció per mostrar que el cristianisme és una fe encarnada en les realitats d’aquesta vida. I aquesta és la segona pràctica que mostra la nostra esperança cristiana. La de transformar la vida quotidiana a través de la solidaritat, de la donació, de l’ajuda, de la feina ben fet, l’esforç continuat, del no deixar-se rendir mai, de l’ésser capaç d’impulsar noves respostes, de no viure sol pendent dels diners , d’ajudar els que no el tenen, de col·laborar com a voluntaris, d’aportar recursos a les organitzacions cristianes, de crear cooperatives i societats laborals, d’ajudar amb crèdit a empresaris que coneixes i que poden sortir de la situació però que el banc els asfíxia. Som, si volem, com un immens oceà format per multitud de gotes d’aigua. Com més sigui el nombre de gotes, és a dir de cristians que visquin en la seva pràctica aquesta esperança i com més s’uneixin unes gotes a les altres per formar masses majors, en major mesura estarem transmetent al nostre món aquesta esperança, i el món, en nom d’ella, tornarà seus ulls, esperançat a la creu.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar