El mal exemple de Barcelona. Les “4 P”: prohibir, penalitzar, paralitzar, privilegiar

La manca d’un programa municipal complet i la feblesa en la preparació per a unes polítiques públiques d’envergadura, com exigeix una ciutat com Barcelona, ha portat a evidenciar que quan s’aparten d’algunes polítiques socials molt concretes, tot el seu repertori es pot resumir en “4 P” malèfiques: prohibir, penalitzar, paralitzar, privilegiar. Potser els actuals protagonistes mai van pensar a aconseguir l’alcaldia tan aviat i ara estan realitzant la seva corba d’aprenentatge, però, en tot cas, és un ensenyament costós que suporta la ciutat i els seus habitants.

Una de les seves febleses és prohibir, i si no ho practiquen més és perquè les seves competències no ho permeten. Fins i tot practiquen el prohibir tot i que actuï contra els interessos de les persones amb menys ingressos, que diuen defensar. L’últim exemple no és precisament una anècdota: pretenen limitar en dies de contaminació la circulació de vehicles amb major impacte contaminant que no estiguin relacionats amb el transport de mercaderies, i prohibir-los totalment a partir del 2020. La mesura és tècnicament racional però socialment lesiva per a les famílies amb menys ingressos i més dificultats econòmiques, que són, al cap i a la fi, els qui utilitzen aquest tipus d’automòbils. És una mesura neoliberal, i punt. Addueixen que els donaran un bo per a l’autobús, però obliden que la majoria d’aquests desplaçaments tenen el seu origen en barris de fora de Barcelona, perquè la ciutat és relativament petita: 1,5milions d’habitants per a una densa corona metropolitana de més de tres milions. En realitat, Barcelona manca d’una planificació de la seva circulació articulada amb la metròpolis amb la qual intercanvia viatges. Podrien haver optat per altres mesures, començant per un programa a llarg termini i en ell, mentrestant, regular la circulació segons nombre de matrícula, parells o imparells, com fan altres ciutats del món; o incentivar la conversió dels taxis en vehicles elèctrics i híbrids, perquè al cap i a la fi l’impacte no depèn tant de l’ús del vehicle, com del temps i quilòmetres que discorri per la ciutat. Podrien haver transformat tota la flota d’autobusos en vehicles elèctrics o a gas. En fi, podrien fer moltes coses. Han aplicat una prohibició pura i dura als més febles.

La penalització està a l’ordre del dia, començant per la persecució dels automòbils, l’únic control tangible que existeix a la ciutat, continuant per una de les últimes: vetar els stands de la policia i l’exèrcit en el Saló de la Infància, com si fossin professions indignes de ser conegudes en el procés educatiu dels nens, i a pesar que ambdues gaudeixen d’una qualificació relativa per sobre de la mitjana entre els ciutadans de Barcelona, moltíssim millor que la dels partits polítics. També han sofert aquesta forma de fer política a través de sancions les empreses subministradores d’aigua, llum i electricitat, per una sèrie de casos en els quals no s’havia comunicat prèviament la situació d’una llar sense mitjans econòmics davant el tall de subministrament. És un procediment absurd. La primera responsabilitat en aquesta matèria és pública. És l’ajuntament qui hauria de comunicar periòdicament, cada quinze dies o setmanalment, les famílies que es troben en aquesta condició de vulnerabilitat, i l’obligació de la companyia ha de ser la de respectar el subministrament. Però no és així, i aquí la càrrega pública recau primer sobre l’empresa, i això no és perquè sí. No obstant això, la primera causa és política.

Una altra raó és organitzativa, d’aquesta manera el consistori evita el procediment de tenir al dia el cens de famílies en dificultats de la ciutat, una base de dades que d’altra banda generaria moltes utilitats. Podrien aprendre de l’experiència d’altres països que funcionen bé, com en el cas de les municipalitats xilenes, que segur que van menys sobrades de recursos tècnics i humans que l’Ajuntament de Barcelona.

Paralitzar és la més coneguda de les pràctiques del govern d’Ada Colau perquè va començar així el primer dia i un any i mig després segueix igual.  És el cas dels nous hotels, o de l’ocupació de l’espai públic per part dels bars i cafeteries. La paralització de moltes decisions importants confirma el que s’ha dit al principi: manquen de coneixements previs per tenir estudiades alternatives en temes crucials.

I contrastant amb el prohibicionisme, trobem la permissivitat per raons ideològiques. Les voreres de Barcelona s’estan convertint en selves dominades pels ciclistes, que circulen sense identificació -tots- sense llums -un bon nombre-  mentre practiquen una interpretació subjectiva dels semàfors i senyals de tràfic. Colau vol prohibir els patinets per les voreres, una minoria inofensiva, però res diu de les boletes de grans rodes invasores. O el cas flagrant, fins i tot presumptament delictiu, d’afavorir una casa ocupada, Can Vies, en un barri de Barcelona a costa de dificultar la cobertura racional de les vies del ferrocarril i fastiguejar als veïns.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>