Minoria creativa, massa i comunitat

La cultura de la desvinculació produeix una societat desintegrada perquè dissol els vincles interpersonals i els que existeixen entre le…

Forum Libertas

La cultura de la desvinculació produeix una societat desintegrada perquè dissol els vincles interpersonals i els que existeixen entre les institucions insubstituïbles socialment valuoses, que són les que articulen a la societat civil. Es tracta del matrimoni, la paternitat i maternitat, el parentiu, d’una banda; l’empresa, l’escola i la universitat, per un altre; les confessions religioses i finalment les associacions, especialment aquelles que no busquen només el benefici propi. El resultat de la desvinculació degrada la societat i la converteix en una massa, un conjunt d’individualitats unides ocasionalment per vincles temporals o fugaços; una manifestació, l’assistència a un partit de futbol, on la individualitat es torna gregària.

Les institucions insubstituïbles socialment valuoses converteixen a l’individu en persona a través de la seva participació –el seu vincle- amb els altres. En les comunitats de memòria, vida, treball i projecte. Una forma poètica i alhora precisa de constatar la importància de la vinculació ens l’ofereix El Petit Princep de Saint Exupery. El nostre protagonista al final descobreix que la seva rosa, en aparença igual a l’altra, és distinta, té una importància decisiva per a ell perquè l’ha cuidat, s’ha ocupat d’ella. Això és el vincle.
Tot això avui està molt deteriorat, en bona part destruït, i només una minoria creativa que no hagi perdut el sentit del vincle pot provar a reconstruir-ho. Els cristians, i especialment els catòlics, com ens diu Benet XVI, poden, són, una part determinant d’aquesta minoria (sobretot, aquells que són capaços de respondre satisfactòriament a la pregunta de Balthasar de Què és un cristià?).
Però, per a realitzar aquesta tasca és necessari que assumeixi que el seu caràcter minoritari no sorgeix del declivi, de la minorització, sinó de la condició de creativitat. Aquests cristians han de reunir unes condicions bàsiques apuntades per Benet XVI, com són l’estar compromesos amb la seva comunitat, la coherència amb la fe professada, el rigor moral, la qualitat en la seva professió i el zel en el servei al bé comú.
Reconstruir el destruït significa centrar l’acció a refer i fomentar la comunitat, les comunitats en les seves diferents expressions, les de vida, com la família; les de projecte, com l’escola, la universitat; les de treball, com l’empresa i el món econòmic en general; les de projecte com el barri, la ciutat, el propi país. Per a aconseguir-ho necessita utilitzar els recursos culturals de totes les èpoques, i això és el contrari del adamisme que vivim ara i el confondre el progrés amb l’últim descobriment prescindint de tota altra exigència. Significa actuar i pensar en el marc de referència de la pròpia tradició cultural revitalitzant-la, el que exigeix la connexió fructífera amb les nostres fonts culturals, les nostres arrels.
Aquesta acció és alhora personal, tracta sobre el que a mi i als meus ens afecta, i lògicament comunitària, és a dir també política, entesa en un sentit ampli. Un sentit en el qual la política és concebuda com l’expressió de la caritat social (això és, l’amor). Aquesta orientació es concreta en uns conceptes que guien l’acció, com són, d’una banda, la veritat, la llibertat, entesa com la possibilitat de triar entre opcions bones, i la justícia. S’orienta pel principi de subsidiarietat pel bé comú, la participació, la solidaritat i la destinació universal dels béns. La capacitat de la minoria creativa de traduir tot això en projectes de vida i de naturalesa col·lectiva radica en la difícil possibilitat de reconstruir l’ara perdut, de refer la comunitat i limitar els mals de l’individualisme emotivista, el gregarisme i el desordre que genera tota massa humana.
Josep Miró i Ardèvol, president d’e-cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics
Hazte socio

También te puede gustar