“Necessitaríem una carícia del Natzarè”

«L’existència és un espai que se’ns regala i que cal que omplim de sentit, sempre i en qualsevol cas.» (entrevis…

«L’existència és un espai que se’ns regala i que cal que omplim de sentit, sempre i en qualsevol cas.» (entrevista a Enzo Jannacci, metge i cantautor, publicada al Corriere della sera del 6 de Febrerde 2009).

Però una vida com la d’Eluana pot omplir-se de sentit? Pot tenir cap significat encara?
La mort d’Eluana no ha tancat la porta a aquests interrogants. Ans el contrari. No tot s’ha acabat com un fracàs dels qui tenien l’esperança que seguís en vida, o com un alliberament pels qui no suportaven la seva situació. Mai com ara, el repte es fa més radical per a tots. La mort d’Eluana urgeix com un fibló: ¿com ha col·laborat cadascú de nosaltres a omplir de sentit la seva vida? Com hem acompanyat als qui han sofert més directament la seva situació, començant pel seu pare?
Quan la realitat ens posa a prova, la nostra mesura no és capaç de proporcionar el sentit del qual tenim necessitat per tirar endavant. Sobretot en circumstàncies doloroses i injustes que no semblen destinades a canviar o a resoldre’s és quan ens preguntem: quin sentit té tot plegat?
La sensació de buit avança si restem presoners de la nostra raó reduïda a mesura, incapaç de sostenir l’impacte de la contradicció. Ens trobem perduts i sols amb la nostra pròpia impotència, sospitant que, en el fons, tot és no-res.
Podem «omplir de sentit» una vida quan ens trobem davant d’una persona com Eluana? Podem suportar el sofriment quan sobrepassa la nostra mesura? Per nosaltres mateixos no. Ens cal la presència d’algú que visqui amb un sentit ple aquella vida que nosaltres, en canvi, vivim com un buit devastador.
Ni tan sols a Crist se li va estalviar el dolor i el mal, i fins i tot la mort. Però en què va ser diferent de nosaltres? En el fet que tenia més energia moral? No. Tant és així que, en el moment més terrible de la prova, va demanar que li fos estalviada la creu. En Crist va ser derrotada la sospita que la vida, en darrer terme, fos un fracàs, perquè en Ell va vèncer el seu lligam amb el Pare.
Benet XVI ha recordat que «l’ésser humà necessita un amor incondicionat. Necessita aquella certesa que li fa dir: “Ni la mort, ni la vida… ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre” (Rm 8,38-39). Si existeix aquest amor absolut amb tota la seva certesa absoluta, aleshores – només aleshores – l’home és “redimit”, passi el que li passi en el seu cas particular» (Spe Salvi 26).
La presència de Crist és l’únic fet que pot donar sentit al dolor i a l’angoixa. Reconèixer la positivitat que venç tota solitud i violència és possible només gràcies a la trobada amb persones que testimonien que la vida val més que la malaltia i que la mort.
Per a Eluana, aquests testimonis han estat les monges que l’han cuidada tants anys. Perquè – com ha dit Jannacci – també avui «Necessitaríem una carícia del Natzarè, necessitem tant una carícia seva!», d’aquell home que fa dos mil anys va dir, adreçant-se a la vídua de Naín: «Dona, no ploris!».
Notícies relacionades:
Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>